Translate

diumenge, 11 de juny de 2017

LLUNA I DRAC


Hi va haver un temps en què la humanitat va creure en l'existència de dracs. El mite i la veritat de vegades van de la mà.

Concebien el drac com un monstre enorme, destructiu, implacable amb ales i alè de foc. Aquesta idea es troba, per exemple, en Enuma Elish (vol dir "quan a la part alta"), epopeia mesopotàmica que narra l'origen del món, escrita cap a 1200 a AC aproximadament.

Un dels protagonistes de la llegenda és la deessa Tiamat, dona serp o drac alat que personifica els oceans i lidera les hordes del caos, era tan perillosa que la seva destrucció era condició prèvia per crear un univers ordenat.

Un altre mite similar a aquest és el dels egipcis, allà el drac de la foscor era Apohis, i cada matí era expulsat per Ra déu sol. Representaven Apohis com una serp.
Llum igual a ordre, foscor igual a caos.

Va ser a Mesopotàmia on es van fixar les primeres observacions concretes de l'òrbita lunar respecte de la terra, amb precisió, i allí es van establir les anomenades sèries de Saros.

Saros significa cicle o repetició, i és la periodicitat en què un eclipsi es tornarà a repetir de manera molt similar. Simplificant podem dir que és l'atribució de cicles a aquests fenomens astronòmics que anomenem eclipsis (cicle nodal de 18 anys i escaig dies). És mèrit dels mesopotàmics l'atribució de cicles repetitius als moviments celestes del sol, la terra i la lluna.

Iniciat el segle XXI acompanya en la tasca diària als astròlegs el que anomenen cap i cua del drac (Node nord i Node Sud).
Com són aquests moviments celestes que van determinar?
Vegem un exemple, un dibuix actual d'òrbita lunar respecte la terra. 
Fixem-nos bé.
Torneu a mirar l'òrbita de la Lluna, aquesta vegada amb imaginació i atenció no aleteja donant voltes a la terra? Mirar la cruïlla del seu camí, donant voltes al nostre planeta, pel que fa del plànol orbital terrestre. L'aleteig de la lluna fa apogeu i perigeu respecte de l'eclíptica. És el batre constant de les ales.

El aleteig (apogeu i perigeu) és el dibuix de de les ales del drac, navegant sempre en la direcció dels llocs CAPUT Draconis (NODE NORD DE LA LLUNA)/cauda Draconis (NODE SUD DE LA LLUNA), amb un cicle de 18 anys (l'anomenat "saros").


Hem trobat el drac alat! té cap, cua, el seu alè és de foc (perquè de tant en tant es com al sol), i és creador de caos (caos de llum).

Tenim el drac, l'òrbita de la lluna dibuixa els moviments cíclics de les seves ales (els perigeus i apogeus), el seu cap i cua creen els eclipsis (es mengen la llum), està en l'origen del gran caos (falta de llum), la seva navegació té una direcció concreta (el Caput draconis la determina, cíclicament).

Fa 3500 anys, a Mesopotàmia sabien que el drac existia, que era real, autèntic i d'una força enorme i molt de témer.

El drac és aquí, a hores d'ara, donant voltes i més voltes al nostre planeta terra. L'oblit de la nostra civilització no ens eximeix de la seva vetlla constant. Molts s'interessen pels dracs i són pocs els que entenen d'on provenen les seves ales i per què exhala foc. Tampoc s'imaginen lo gran i poderós que es. Fins i tot hi que creu que aquest enorme eix nodal de l'òrbita de la lluna és exactament el Kundalini de la terra. I si Tiamat fos un planeta perdut?


L'epopeia Hitita diu així: 

 "I llavors es va poder contemplar una terrorífica visió, quan déu i dimoni entaularen combat. Vritra va disparar els seus aguts projectils, els seus incandescents llamps i llampecs... 

Després, els llampecs es van posar a centellejar, els esfereïdors raigs espetegaven llançats orgullosament per Indra... 

I aviat el toc de difunts de la perdició de Vritra va sonar amb els espetecs  i la pluja de ferro d'Indra, Perforat, clavat, aixafat, amb un horrible crit  l'agonitzant dimoni va caure de cap... 

I Indra li va donar mort amb un raig entre les espatlles "

En matar el drac, Indra recupera l'aigua per la terra i això va fer que el sol s'aixequés. 

Finalment amb el sol, l'aire, la terra ferma i els oceans, ja va ser possible construir el món, ja que tenia tot el que necessitava. 

És així que es va donar forma definitiva al Sat dels déus i de les seves criatures, mentre que el Asat invisible quedava per sempre apartat i relegat a la seva no existència? 

"Malgrat això, d'aquest terrible mal van néixer els béns i va ser llavors que del seu ventre van néixer les aigües de la terra fins omplir els oceans." 

Asat llavors, no és tan sols la negació de Sat, ni tampoc és el "no existent". 

Sat no és en si mateix ni la "existència" ni el "ser". 

Sat és l'immutable, l'Arrel sempre present, eterna i sense canvi, de la qual i per mitjà de la qual procedeix tot. Asat és la força potencial en la llavor, que impulsa cap endavant el procés del desenvolupament. És el que està constantment transmutant, encara que gairebé no manifesti. 

Sat neix de Asat, i Asat és engendrat per Sat.

La teoria dels oposats complementaris, l'evolució en forma de moviment perpetu i en cercle.


El Rig Veda, ens parla d'un Univers compost de dues parts: el Sat i l'Asat.

Dins d'aquesta dicotomia cosmogònica el Sat és el món cert, la part destinada a les divinitats i a la humanitat; mentre que l'Asat, és el món no existent, és el territori del dimoni.

El Sat és l'ésser, on es troben la llum, la calor i l'aigua i està compost per tres esferes còsmiques:

la superior que és el firmament,
l'aire per sobre els caps dels homes
el sòl del planeta en què habiten.

L'Asat és el no-res. Allà només hi ha foscor i negra nit. Està habitat pels dimonis. Un lloc apartat en temps i l'espai i relegat a la no existència.

La creació de l'Univers no va ser només un acte de voluntat divina. Per contra, va necessitar d'una lluita heroica entre les forces del bé i les forces del mal.