Translate

diumenge, 15 de setembre del 2019

TIAMAT, LA DEESSA DRAC

Tiamat, la deessa del Caos i la Creació, 
o també coneguda com la deessa drac pel seu aspecte monstruós.

En la mitologia babilònica, Tiamat és la deessa del Caos i la Creació; una deessa-monstre primitiu d'important participació en el poema èpic Enûma Elish que narra l'origen del món.

Abans que el cel i la terra tinguessin nom (no tenir nom equivalia a no existir), existia la deessa de l'aigua salada, Tiamat, principi femení, mare de tot el què hi ha; representada amb el mar com les potencialitats del caos primigeni.

També es parla de la seva forma com drac femella, de per si malèfic segons les llegendes. Tiamat es va unir amb Apsu, el principi masculí i l'aigua dolça, i van donar naixement als déus i els animals, però els nous déus pertorbaven al seu pare i va decidir destruir-los. Encara que un d'ells, Ea, el déu de la màgia, es va anticipar als desitjos del seu pare fent un conjur i vessant el somni sobre ell, per després matar-ho. Apsu va romandre en un llarg sopor (per això és que l'aigua dolça està quieta) però Ea no va poder contra la poderosa Tiamat. Aquesta, enfurismada per la mort del seu espòs, va crear una legió de dimonis i els va posar sota l'ordre de Kingu, el seu nou marit i un dels seus fills, per combatre als déus.

Davant l'amenaça, Marduk -el més jove de tots- va ser nomenat pels déus per afrontar a Tiamat, però va accedir a condició de ser nomenat «príncep dels déus o déu suprem». Llavors els déus li van cedir tots els seus poders a Marduk per poder vèncer a Kingu, qui es va quedar paralitzat de por al veure-ho.

Marduk va prendre el seu arc, la seva xarxa i la seva maça, i es va muntar en el seu carro anomenat "tempesta irresistible" anant a la recerca de Tiamat. Quan la va trobar es va abalançar contra ella, aquesta va obrir la seva boca per engolir-lo, però ell va deixar anar un vent maligne que va impedir que tanqués la boca, aprofitant llavors per disparar la seva fletxa dins les seves entranyes causant-li la mort.

L'exèrcit de monstres va fugir en desbandada i Marduk va ser proclamat rei dels déus.

Després de la batalla, la sang de Kingu es va escampar i d'ella van néixer els humans. Mentrestant, el cos de Tiamat va acabar encadenat en els pous de l'abisme i partit a la meitat per Marduk. De la seva meitat superior es va crear el cel i de la seva meitat inferior, la terra ferma, i al seu torn, les seves llàgrimes es van convertir en les fonts del riu Tigris i l'Eufrates, dins dels quals van florir les antigues civilitzacions mesopotàmiques fa set mil anys.


Aquesta llegenda de Enûma Elish està recollida d'unes tauletes de caràcters cuneïformes datades de l'any 1200 a. C.

Enûma Elish - "Quan a dalt" - és un poema babilònic, originalment redactat en llengua accàdia i escrit en caràcters cuneïformes sobre tauletes d'argila. Va poder haver estat compost cap als segles XVIII o XVII a.C., després d'ocorreguda la dominació Babilònia, llavors potència de recent adveniment, sobre les antigues i venerables ciutats-estat sumèries de la Mesopotàmia meridional.

Elabora dues matèries mítiques de sentit cosmogònic: la victòria del déu ordinador sobre les forces de que és informe i el procés de configuració i organització del món. I per això se li coneix així mateix com a "Poema de la Creació". Però el que en realitat es proposa és respondre a una qüestió d'un altre ordre, mitjançant la qual remet a l'univers del numinós, i legitima en ell els fonaments últims d'aquella dominació: de quina manera una deïtat secundària i inicialment fosca, en el cas la figura divina local de la nova metròpoli, va poder vàlidament adquirir la primacia en el seu panteó i desplaçar així a Enlil, suprema divinitat de Sumer, de qui fins a aquest moment aquesta condició havia estat predicada. 

Per aquest motiu, a més, el complex narratiu abans apuntat conclou amb el relat de l'edificació de la Babilònia celestial i dels seus temples i culmini amb l'homenatge de tots els altres déus a Marduk i l'entonació de l'himne que explicita i proclama els seus cinquanta noms. I aquesta operativitat ideològica seva queda confirmada quan, després de la submissió de Babilònia pels assiris i l'expansió d'aquests cap a l'occident asiàtic i Egipte (c. 814-610 a.C.) en suport del nou imperialisme, Marduk és al seu torn substituït per Assur en algunes còpies septentrionals del poema.

El text va experimentar, d'altra banda, també un ús ritual, en la consciència del seu temps potser almenys tan important com l'anterior: des d'època més o menys primerenca, encara que indeterminable, íntegrament va ser recitat en Babilònia durant les cerimònies per a la renovació del món en el principi de cada nou any.

més info: