PARSIFAL

El llibret Parsifal (1882) de Richard Wagner és un drama amb ressonàncies simbòliques universals de gran abast hermenèutic. Es tracta, particularment, d'un drama arquetípic fonamental de la nostra visió del món occidental. 

De tots els drames de Wagner, Parsifal és el d'estructura més clara. Des del seu començament l'acció apareix resumida en una sola frase: per la compassió, un neci es convertirà en sapient i realitzarà l'obra de la redempció. Aquesta frase indica, a més amb gran precisió el contingut de cada un i els tres actes: en el primer, en l'ànima del neci neix la compassió; en el segon, per la compassió es fa sapient; i en el tercer, l'heroi, sapient per la compassió, esdevé redemptor.

El cèlebre poema èpic Parsifal, de Wolfram d'Eschenbach, pot dir-se que va ser útil a Wagner especialment per estalviar-se l'haver de donar extenses explicacions sobre la llegenda.

El que distingeix a primera vista el drama de Wagner del poema èpic de Wolfram d'Eschenbach, és que el Sant Grial constitueix el punt central del drama; el Grial i tot el que l'envolta, és a dir, el rei, víctima de tortures físiques i morals, i els cavallers, afligits per la desesperació. Des del principi contemplem els sofriments d'Amfortas; després coneixem clarament el que és el Grial -o, com diu Parsifal, qui és el Grial-, qui són els seus cavallers, els seus enemics i la lluita existent entre uns i altres; i només quan la nostra atenció ha estat concentrada en el Sant Grial i quan comprenem la impaciència amb què és esperada la vinguda del redemptor promès, és quan apareix Parsifal.

La llegenda, en canvi, comença per un relat minuciós de la joventut de Parsifal, de les seves aventures, del seu casament; i quan per fi l'heroi arriba al burg del Grial, el relat de tot el que passa i la descripció dels patiments del rei són tan confusos que mai se sap veritablement el que l'autor vol significar. Fins a arribar al vers número 14.072, no comença a parlar del Grial, i fins i tot per dir-nos només que és una pedra, que ha de ser de gran valor i que la denominen lapis exilis. I a continuació la major part del poema està consagrada a la narració de les nombroses aventures cavalleresques que condueixen a Parsifal a la cort del rei Arthur. Aquestes aventures omplen el llarg espai de temps que transcorre fins al dia en què Parsifal torna per fi al burg del Grial i cura la ferida d'Amfortas, alhora que li pregunta: "què teniu, tio meu?" Com veiem, en el fons hi ha ben poc parentiu entre els dos poemes.

En canvi, el que interessa realment és conèixer els llaços que uneixen el Parsifal, no només amb Jesús de Natzaret i Els Vencedors, sinó més encara amb L'Anell del Nibelung i Tristany i Isolda. És molt important precisar aquest punt, perquè s'ha afirmat sovint que Parsifal ocupa un lloc aïllat en l'obra de Wagner, que aquest poema ha anat més enllà dels límits de l'art, etc.

No hi ha necessitat d'exposar detalladament els trets comuns de caràcter que pugui haver-hi entre Parsifal i Jesús el Redemptor, o Ananda el pur, a Los Vencedors, ja que són ben patents. És molt més interessant, per a la comprensió exacta de Parsifal, examinar el que relaciona aquest drama amb L'Anell del Nibelung i també amb Tristany i Isolda.

El llaç d'unió entre Parsifal i Tristany i Isolda consisteix en què la figura de Parsifal se li va aparèixer per primera vegada al poeta mentre componia el Tristany. L'escriptor Joan de Wolzogen ens proporciona els següents detalls: "Parsifal, anant a la recerca del Sant Grial, havia d'arribar com a pelegrí a Kareol, en el tercer acte de Tristany i Isolda mentre Tristany, víctima de les tortures de l'amor, es retorqueix desesperat en el seu llit de mort. " I sembla que Wagner ja havia escrit la melodia del pelegrí Parsifal, que era una resposta als laments desesperats de Tristán negant la vida i preguntant el perquè de l'existència. La figura de Parsifal va ser imaginada, doncs, en principi, com a contrast amb la de Tristany. I en 1856 Wagner deia a Liszt: "cal haver comprès el meu Tristán per comprendre després millor Els Vencedors". Aquestes paraules demostren fins a quin punt la idea de portar a l'escena el sant, la redempció perfecta, el renunciament, brolla directament de la concepció del drama del desig i de la mort per l'amor. 

El primer projecte de Parsifal -ens diu un altre escriptor waggerià, Guillermo Tappert- acabava amb un cor que havia entonar aquestes paraules:

Gran és la seducció del desig,

però més gran és la força del renunciament.

Mas no cal oblidar que el drama, de Tristany i Isolda és també -com Wagner va dir- "una mena d'acte complementari de L'Anell del Nibelung pel que fa a les figures de Sigfrid i de Brunhilda. Doncs bé, aquesta part complementària és la que va inspirar la primera concepció de l'heroi Parsifal. 

Existeix, doncs, un parentiu directe entre L'Anell del Nibelung i Parsifal, però hi ha encara un altre, i molt més profund, que afecta més que a la figura de l'heroi a la concepció fonamental del drama.

Consisteix aquesta última afinitat que, en concepte de Wagner, "el Sant Grial no és altra cosa que el Tresor dels Nibelungs, idealitzat". Per a ell aquesta llegenda és una forma moderna i cristiana de l'antiga llegenda de l'Or del Rhin. És completament inútil discutir ara si semblant idea és justificada; el que convé saber és que el poeta la va tenir ja quan, el 1848, va esbossar el seu primer projecte de drama sobre el mite dels Nibelungs.  Amb això es comprèn que, en la ment del poeta, Parsifal va ser la continuació directa de L'Anell del Nibelung, o per dir-ho millor, una obra estrictament paral·lela a aquesta, tot i que alhora li fos antitètic. I no es tracta de coincidències fortuïtes ni d'interpretacions forçades: el propi mestre va exposar de manera tan indubtable la seva intenció d'un paral·lelisme dins de l'antítesi, que només cal admirar que un fet tan significatiu hagi passat fins ara inadvertit.

Així com l'Or (l'anell) és el centre del primer drama ,, així també el Greal és el centre del segon. Wagner mateix va dir: "la lluita pel Grial reemplaça ara a la lluita per l'Or". I afegia: "la veu que surt de la tomba de Titurel no és altra que la veu de Wotan, en qui s'ha anul·lat la voluntat de viure". Per mostrar el paral·lelisme entre Brunhilda i Kundri, "qui també travessa els aires en un corcel màgic", Wagner dóna així mateix a aquesta el nom de Gundrigia, que significa Walkiria. Podríem multiplicar aquests exemples de similitud amb detalls molt característics. I així com Parsifal, arribant a Kareol al costat de Tristán moribund, no ens hauria revelat sinó el contrast entre l'home ple de compassió, el renunciador, i l'home turmentat pel desig i morint d'amor, el Parsifal, oposat a L'Anell del Nibelung ens mostra l'antinòmia entre dues concepcions del món ben diferents.

Font: http://www.archivowagner.com/

GLÀURUNG

Glàurung és un personatge fictici de l'univers Tolkien i que apareix en les seves novel·las pòstumes El Silmaríl·lion i Els fills d'en Hurin, així com en el llibre de relats Contes inacabats de Númenor i la Terra Mitjana. 

És un drac, primer dels Urulóki, considerat com el «pare dels dracs». Pertany per tant a una primera generació d'aquestes bèsties, sense ales o potes, essent la seva morfologia similar a la d'una serp gegant.

És un dels principals personatges de les Guerres de Beleríand, en diverses de les batalles de les quals va participar en el servei del seu creador Mórgoth. Fins després de la Nirnaeth Arnoediad, va romandre la major part del temps ocult en la fortalesa d'Àngband.

La primera aparició de Glàurung es produeix després de la Tercera Gran Batalla de Beleríand (Dagor Aglareb). Era l'any 260 de la Primera Edat del Sol, i Glàurung era encara molt jove (possiblement uns dos segles, encara que es desconeix la data del seu naixement). Els dracs creixen durant tota la seva vida, de manera que poden tardar segles a arribar a una certa maduresa.

Com primer dels dracs urulóki (dracs amb alè de foc), va causar gran impressió entre els seus enemics, que mai havien contemplat una bèstia d'aquest tipus. No obstant això, superada la sorpresa inicial, Glàurung va ser rebutjat i obligat a fugir per un grup d'arquers muntats dirigits pel príncep ñoldorin Fingon el Valent. La batalla va ser guanyada pels elfs ñoldor.

Després de la retirada, Glàurung va romandre tancat durant dos-cents anys en la fortalesa d'Àngband, que es trobava assetjada pels pobles lliures com a resultat de la seva folgada victòria en la batalla Dagor Aglareb.

En arribar a la maduresa, Glàurung es va convertir en una peça clau de la següent gran batalla de Beleríand: la Dagor Bragollach (Batalla de la Flama Sobtada, any 455). Malgrat ser un drac molt primitiu (els seus moviments eren exclusivament reptants), ja tenia un poder i una força més que considerables.

Glàurung va anar com a líder d'un dels tres fronts de combat que va llançar Mórgoth en aquesta batalla: trobant-se per tant com enemics als elfs ñoldor de la casa de Fëanor. Igual que en els altres dos fronts, Glàurung va aconseguir la victòria en la seva comesa, trencant les defenses i penetrant amb les seves hostes a Beleríand Aquest.

L'halo de monstruosa llegenda que es va forjar entre els habitants de Beleríand entorn de la figura d'aquest gran rèptil comença amb aquestes accions.

En la cinquena i última gran batalla de Beleríand abans de la Guerra de la Còlera, Glàurung va acudir acompanyat per un seguici de dracs menors, participant en el front oriental de la batalla, on es van enfrontar als Naugrim (Nans) de Belegost, únics que van ser capaços de plantar-los cara. El rei nan Azaghâl va morir en combat contra Glàurung, encara que va aconseguir infligir-li al drac una ferida que li va obligar a retirar-se del camp de batalla.

Després que Turin va fer visible el regne de Nargòthrond als seus enemics, Mórgoth va enviar un exèrcit per a destruir la ciutat. Al capdavant d'aquest exèrcit anava Glàurung, que va vèncer als elfs de Nargòthrond en la planura de Tumhalad, al nord de la ciutat. Posteriorment van prendre i saquejar la ciutat. Glàurung va establir-se des de llavors en Nargòthrond, envoltat dels seus tresors.

Quan Morwen i Niënor partiren de Dòriath amb Màblung cap a les ruïnes de Nargòthrond a cercar notícies de Túrin, Glàurung els rep quan arriben a la ciutat, matant a sis dels nou Elfs que van partir amb Mablung, fent fugir als altres. Morwen agafa a Níenor i el puja com pot a Amon Ethir, en el cim es troben cara a cara amb Glaurung que la despulla de la seva memòria. Mablung la trobar amb tres elfs que van sobreviure a l'atac del Drac i es van dirigeixen cap a Doriath on, prop d'allà, una companyia d'Orcs els atacara i Níenor fugirà, arribant així a Brethil.

Anys després, quan Turin es refugiarà en el bosc de Brethil sota el nom de Turambar i quan la seva germana Níenor, sota l'encís d'amnèsia de Glàurung, s'hagi esposat amb Turin sota el nom de Niniel, Glàurung va decidirà acabar amb la família Hurin i es dirigirà, cap al nord, al bosc de Brethil. Allà trobarà la seva fi a mans de Turin, no sense abans revelar-los el seu error, i provocar llavors que ambdós germans es suïcidin.

Fonts:

• Tolkien, J. R. R. (febrer de 1982). El hobbit. trad. Manuel Figueroa. Capellades: Minotauro. ISBN 978-84-450-7037-6.
• Tolkien, J. R. R. (abril de 1993). El Señor de los Anillos. il. Alan Lee, trad. Luis Domènech y Matilde Horne. Barcelona: Minotauro. ISBN 978-84-450-7179-3.
• Tolkien, J. R. R. (marzo de 1984). Tolkien, Christopher, ed. El Silmarillion. trad. Rubén Masera y Luis Domènech. Capellades: Minotauro. ISBN 84-450-7038-X.

LLEGENDA XINA DE L'AU FÉNIX I EL DRAC XINÈS

Explica la llegenda xinesa que quan la deessa terra es va formar, tot estava en caos, els dracs van fer un paper molt benèfic, ja que intentaven restablir l'ordre.

La deessa Terra que s'estava formant era l'emperadriu Feng, i s'anava creant en desordre, i la seva forma física era l'au Fènix, però s'anava creant en pura creativitat i energia. Era el Drac Long el que ordenava aquesta creació.

Long es va enamorar de Feng, i controlava de forma pacient el seu desordre creatiu. Junts equilibraven el TAO.

Quan el Drac Long i el l'emperadriu Feng s'equilibren el Tao resplendeix com una perla banyada en la llum més pura.

No lluita el Drac Long amb l'au fènix (emperadriu Feng) Ells s'estimen, i es busquen, es complementen i s'equilibren. Sense l'au fènix no existeix la creació infinita, el ressorgiment de la vida infinita i eterna, i sense el Drac Long, no hi ha l'equilibri de l'ordre. Per això, el Drac i l'au Fènix són les imatges dels sagrats principis del Ying i el yang.

L'au fènix, és un ocell de bon auguri, en totes les cultures, i a la Xina, figura entre els quatre esperits de la llegenda xinesa. Segons una obra clàssica d'aquest país: "entre els 360 animals amb plomes i ales, el fènix es troba en el primer lloc entre tots". L'au fènix constitueix al costat del Drac, la cultura de fènix i el drac de la Xina, formant així una part molt important en la  tradició del país.

Les plomes ratllades de l'au Fènix són de múltiples colors. Les ratlles del cap de l'au Fènix signifiquen virtut, les ratlles en les ales expressen el ritus, les posteriors representen justícia, les davanteres simbolitzen la humanitat, i les ratlles al ventre, la fiabilitat. Vol dir que el cos de l'au Fènix simbolitza les cinc moralitats.

L'au fènix es pronuncia en xinès com Feng Huang. Feng significa l'ocell mascle, i Huang, femella. Feng i Huang volen en conjunt i signifiquen l'harmonia matrimonial. Raó per la qual, en les habitacions nupcials sol pintar alguns motius d'aus fènix volant. L'au Fènix amb el Drac és un bon amulet per a la parella. Protegirà el seu amor sempre.

En altres cultures, l'au fènix és com un semidéu, capaç de nobles accions i portar un amulet de l'au Fènix, és atorgar al que ho porta la capacitat de poder discernir entre la bondat i maldat de les persones, a qui tendeix a ajudar en funció d'aquest criteri.

Avui en dia, el Au Fènix representa un símbol important i rellevant en la vida de tots els éssers humans: l'esperança, i la capacitat de regenerar-se. 

A la Xina, s'usa l'emblema de l'au fènix i el Drac com a amulet ideal per a qui està en un moment difícil en la seva vida.

MITES I LLEGENDES AL VOLTANT DE LA CONSTEL·LACIÓ DEL DRAC

Here's a fun ornamental illustration by Gustav Mossa, dated 1959.

La Constel·lació de DRACO és una constel·lació de l'Hemisferi Nord; no té estrelles molt brillants. El seu cap és un quadrilàter d'estels situats entre Hèracles i l'Óssa Menor. Hèracles, aparentment aixafa el cap del Drac. Etamin és la seva estrella més brillant i Thuban és la que va ser estrella Polar fa 4800 anys.

Aquesta Constel·lació abasta 1083º quadrats de cel, abastant en el seu si i protegint gairebé íntegrament a l'Óssa Menor. La Constel·lacions confrontades són Bootes, Hèracles, Lyra, Cignus, Cepheus, Ursa Minor, Camelo- Pardalis i la Ursa Major. 

Les Dracònides  són els corrents de meteors que tenen lloc el 9 d'octubre.

En els llibres sagrats xinesos també hi ha un jardí en el qual creixien arbres que produïen la fruita de la immortalitat i que també els custodiava una serp alada anomenada Drac. Veiem en moltes llegendes que un Drac temut per tots protegeix llocs sagrats.

En total contrast amb la mitologia occidental, en l'oriental els dracs poques vegades són descrits com a éssers malvats, temibles i poderosos. Ells també fan justícia, són benèvols i porten bona fortuna. Hi ha llegendes sobre diversos éssers immortals que van lluitar contra dracs malignes, però tals monstres pertanyen a històries estrangeres. Els dracs han de ser respectats i temuts de la mateixa manera que un governant honest.

Per aquesta raó, el ​​símbol del drac és signe d'autoritat, i per això s'usa en les togues dels membres de a família imperial i de la noblesa. Generalment es considera que els dracs són aquàtics, viuen en llacs, rius i mars, i mentre més gran sigui l'extensió de l'aigua, major és el poder del drac. No obstant això, hi ha dracs que habiten al cel, on un quart de l'espai és anomenat el 'Palau del Drac Verd' en referència a les estrelles que formen la constel·lació del Drac a l'astronomia xinesa. L'aparició de la constel·lació anuncia la temporada de pluges.

El drac volador que habita al cel és reconegut universalment com a símbol de la cultura xinesa i del seu poble. Els xinesos es refereixen a si mateixos com els 'Descendents del drac'.

Es creu que els dracs tenen el poder de transformar-se en atractius humans per barrejar-se amb la gent. Per exemple, l'emperador Hirohito afirmava descendir de la princesa Fruitful Jewel, filla d'un rei Drac. És aquesta creença la que jeu en l'origen del drac.

Al voltant del 1.800 A. de C., l'indicador celestial (l'estrella polar) no era l'estrella del Nord (Polaris), sinó Thuban, un estel de la constel·lació coneguda com 'Draco' o 'Drac'. 

A Egipte, a la Cambra Funerària de Seti I, una de les més belles de la Vall dels Reis, hi ha una representació de les constel·lacions circumpolars. El bou és l'Óssa Major, en aquell temps era circumpolar i el Hipopòtam o Drac eren juntament amb l'Óssa Menor.

Draco és la vuitena constel·lació més gran ja que va des de les puntes de la Dipper (Óssa Menor) fins a la brillant Vega. Per a l'observador actual, no hi ha un estel brillant en la configuració. No obstant això, els passadissos de la gran piràmide de Gizah (Egipte) van actuar temps enrere com a canals per a la llum de l'estrella anomenada Thuban. Actualment és sabut que aquestes piràmides estaven orientades cap a Orió, i, en el moment de la construcció de l'Esfinx, cap a Lleó.

Angkor Wat, el gran Temple Budista Khmer, va ser construït en alineació amb la seva formació celestial. Encara que al 1.150 dC, la constel·lació del Drac es veia a l'inrevés sobre les restes medievals del lloc, però es van trobar restes del 10.500 aC que reflectien la constel·lació amb total exactitud.

La transició d'un sistema celestial a un altre va quedar registrada en les mitologies mundials pels relats de l'enderrocament dels Titans (Grècia) o d' Ashuras (Índia). Naturalment, aquest canvi va haver de ser justificat, i per això la Mare celestial serpentina, Tiamat, és considerada pels nous seguidors de la deïtat Marduk com un monstre maligne.

A la Mitologia grega representa Ladó, el Drac de 100 caps d'Hera que custodiava les Pomes del Jardí de les Esperides. 

Ladó vetllava el jardí de les Hespèrides o filles de la nit, situat a Mauritània, al peu de l'Atles. Gea li va donar a Hera un arbre de pomes d'or quan es va casar amb Zeus. Entre els arbres del jardí, les tres Hespèrides, anomenades Maia, Electra i Taigeles, destacaven per la seva bellesa i meravelloses veus.

La llegenda ens diu que en un atac d'ira provocat per Hera, Hèracles, el fill de Zeus, va matar la seva dona, els seus fills i dos dels seus nebots. En despertar i veure el que havia fet, es va aïllar del món, trencat de dolor, fins que el seu germà, Ificles, li va aconsellar anar a l'Oracle a la recerca d'una manera d'alleujar la seva pena. Allà, la sibil·la dèlfica li va encomanar realitzar una sèrie de deu proves, com a càstig pel que havia fet. Totes van resultar ser bufar i fer ampolles per Hèracles, que les va portar a terme amb facilitat, pel que Hera va aconseguir que invalidessin dues d'elles, concretament la segona i la cinquena. Per això, el jove va haver de fer dues tasques més, essent la penúltima robar les pomes d'or del jardí de les nimfes Hespèrides. 

Hèracles li demanà a Atles que recullis les pomes mentre que Atena i ell sostenien al cel. Atles, pensant que podia enganyar a Hèracles perquè es quedés sostenint al cel per sempre, va acceptar la missió content. Quan va tornar amb les pomes, Hèracles li va deixar anar el cel de nou en les seves espatlles.

Per complicar la feina, Hera; sempre plena de dolçor, havia deixat allí al seu drac de cent caps, anomenat Ladó.  Tot i ser un animal gairebé invencible, no va resultar especialment complicat per Hèracles acabar amb ell i robar el fruit daurat, com se li havia encomanat. Davant la pèrdua del seu guardià, l'esposa de Zeus el va enviar al firmament, sobre el cel del pol nord, on avui, a més, podem veure una de les cames de la constel·lació d'Hèracles cobrir el cap de l'animal, amb el qual sembla lluitar eternament.

Una altra història succeeix durant la guerra dels Titans contra Zeus. Atena va ser atacada per un drac. Ella el va llançar en l'aire, embolicant-lo al voltant del pol. Fins al dia d'avui, el drac roman en el cel de la nit. També hi ha llegendes que afirmen que la cua del drac es troba entre l'Óssa Major i l'Óssa menor perquè així Hera es va assegurar que Calisto i Arkas, l'amant i el fill de Zeus, mai poguessin estar junts.

A l'edat mitjana, van aparèixer nombroses llegendes relacionades amb el Drac i una d'elles és la que el relaciona amb Sant Jordi. Jaume I el Conqueridor explicà que a la ciutat de València, se li va aparèixer el Sant. Més tard, el Rei, explica que en la conquesta de Mallorca, en Illes Balears, els sarraïns li van descriure que van veure entrar, primer, a un cavaller muntat en un cavall blanc amb armes blanques i que ell va identificar amb Sant Jordi. La Creu de Sant Jordi apareix en l'escut d'Aragó, juntament amb quatre caps de moros, representant la victòria de Pere I a la batalla d'Alcoraz. Sant Jordi va passar a ser el patró de la Corona d'Aragó i Portugal. També és el patró de diverses de les Ordres de Cavalleria, entre altres, l'Ordre dels Templers.

A Etiòpia, Àfrica Oriental, al Sud d'Egipte, segons la llegenda, Jordi (Bet Giyorgis) es va aparèixer amb la seva armadura al Rei d'Etiòpia, que estava construint esglésies excavades a la roca i va demandar una església en el seu nom, que és una de les més belles d'Etiòpia i que s'afirma que va ser construïda pels Templers al segle XIII, i que pot ser que albergués l'Arca de l'Aliança.

La Llegenda de Sant Jordi ens explica que Jordi era un soldat romà que va néixer a la Capadòcia, actual Turquia. Jordi, en l'actual Líbia, anava muntat en el seu cavall quan es va trobar amb una donzella plorant d'amargor. Li va explicar el que li passava a petició del Cavaller; ella es negava a dir-li res i li demanava que fugís, ja que un terrible Drac anava a aparèixer. Havia estat triada a l'atzar, com tants altres fills dels habitants de la ciutat, per servir d'aliment, a canvi que aquest Drac que custodiava una font i que va fer el seu niu en ella, deixés als seus ciutadans utilitzar les seves aigües per a la seva supervivència.

Ell es va negar a fugir i li va prometre que salvaria a ella i a la ciutat de tan temible Drac. Amb la seva llança el va ferir i el va emmordassar, entrant amb ell a la ciutat perquè veiessin tots que el drac havia estat capturat. Un cop a la ciutat i prenent-ho com un miracle seva gent, es van convertir al cristianisme. Jorge va decapitar al Drac i aquesta llegenda va engrandir la gesta d'en Jordi.

A Anglaterra, George és un dels principals personatges del poema "Faerie Queen", contemporani de William Shakespeare i de la Reina Isabel I. El nom de George era usat com a crit de guerra, Cavaller Sant de la Creu Roja i el protector de la Mare de Déu. A La Reina de les Fades Spenser va agafar certes virtuts i els seus vicis oposats i els va donar una entitat humana en forma de cavallers i dames, convertint-los en monstres i bruixes. Spenser va morir de fam i no va poder acabar la grandiosa obra. Només hi ha sis llibres corresponents a la Santedat, Temprança, Castedat, Amistat, Justícia i Cortesia. El setè llibre havia d'estar dedicat a la Constància, però va quedar inacabat. 

El Drac és una figura poderosa i gairebé invencible. En funció de les diverses cultures, és un guardià, un savi o pot pecar de gran avarícia o cobdícia.

Els Dracs han tornat al nostre imaginari amb la Sèrie del Joc de Trons. Estan relacionats amb el Foc, el Sol, l'Energia Primordial, són els sustentadors, els que nodreixen. Animals temibles, difícils de domesticar.

El Drac de Gel és una constel·lació d'estrelles al nord al cel de Ponent. El seu nom presumiblement fa referència a la llegenda del drac de gel.

L'ull blau del drac de gel apunta cap al Nord, la cua apunta cap al sud. El Drac de Gel també apareix en els contes de la Vella Tata que explicava que l'alè del Drac de Gel era molt gelat.

Quan Bran Stark pregunta a Osha sobre com arribar al Mur i Més-Allà-del-Mur li diu que cal "buscar el Drac de Gel", i perseguir l'estrella que correspon al seu ull blau. Durant el seu viatge al Mur, quan Bran i els seus companys es perden en el camí un parell de vegades, esperen que passi una nit clara i freda quan els núvols no es fiquin, i mirar cap al cel per localitzar l'ull del Drac de Gel. Bran recorda que l'estrella blava a l'ull del drac assenyalava el camí cap al nord. 

DIVINUS DRACO A TORROELLA DE MONTGRÍ

 

"Menjar el cor del drac augmenta la valentia; qui el menja, venç als animals. Si es lliga la seva pell a un enamorat, decaurà la seva passió. L'estat de qualsevol lloc en el qual s'enterri el seu cap es tornarà agradable." Nuzhat, Bestiari medieval.

A Torroella de Montgrí, el document més antic que coneixem que ens mostra l'existència d'un drac data de 1608 i corresponia a la visita pastoral del bisbe Zuazo a la capella de Sant Antoni, on demanava al "beneficiat" que tragués o fes treure el gegant, el drac i els "altres" d'aquest lloc sota la pena de 5 lliures. Un altre document de 1666 menciona la festa del Corpus, els balls dels gegants i l'acompanyament d'un drac. Posteriorment, la figura de la bèstia desapareix de l'imaginari popular i, ara com ara, no en tenim més constància. 

Actualment, les figures de dracs han retornat amb personalitat pròpia a les cercaviles festives i als correfocs. El nou Drac de Torroella, iniciativa de la colla Amics dels Gegants i Capgrossos de la vila, ha sigut dissenyat i construït per l'escultora i restauradora Dolors Sans. Es tracta d'una figura de fibra de vidre, estructura d'alumini amb punts de focs i per a un portador. A diferència d'altres bèsties, el drac es porta dret com un gegant, cosa que ens indica la gran popularitat dels gegants a Torroella. A més a més, l'animal és una recreació idealitzada de les representacions de dracs als escuts heràldics medievals que els relacionaven amb les famílies dels nobles catalans i europeus. Segons l'autora, també va imitar els capitells romànics i gòtics. Al llom porta reproduït el perfil geogràfic més conegut del paisatge del Baix Ter: el massís del Montgrí, amb el castell i les illes Medes. La cua, serpentejant com el riu Ter, envolta les faldilles que recorden les pedres d'una fortificació, el castell de Montgrí; el seu significat és que el drac protegeix la vila. El resultat és una figura fantàstica, gust de l'autora per l'animal en plena acció, que protegeix la torre abans de lluitar amb el seu adversari. 

El Drac de Torroella ja s'ha convertit en el benefactor i guardià de la vila, ara com ara, paradís inabordable. Extret de: http://www.emporion.org/index.php/2013-03-07-16-56-18/2009/item/2065-divinus-draco

Un cop a Torroella de Montgrí no deixeu de gaudir d'un descans energitzant després de fer una visita a la Torre de les bruixes.

Aquesta torre formava part del recinte emmurallat de la vila de Torroella de Montgrí que des de l'edat mitjana i fins ben bé el segle XIX encerclava la població.

La torre es coneixia amb el nom de la torre nova per ser la darrera que es va construir al segle XVI. El que es pot veure avui és la torre cilíndrica amb elements defensius preparats per a arma de foc i una part de la muralla amb una porta d'entrada tapiada.

Aquest lloc acull la principal llegenda de la vila. Segons la tradició, aquest era un punt de trobada de bruixes i gent misteriosa. Precisament aquestes bruixes acompanyades d'un personatge enigmàtic "L'avi Xixó" varen aturar el pas del rei Pere III en el seu camí cap al palau del Mirador. El rei, empipat, va manar tapar el portal tal com el veiem a l'actualitat.

Font: http://torroellaudg.blogspot.com.es/p/hdlaskfj.html

Imatges gentilesa de Rosa Grau

MOO-KUNA

" Moo" fa referència a la figura de rèptil, mentre que "kuna" al·ludeix a una criatura desconeguda.

Com que els hawaians no tenen cap jerarquia animal establerta, hem de parar atenció al folklore popular per aprendre de la seva raça mítica de dracs.

Originalment, Kuna era una criatura malèvola que embrutava les aigües dels canals i rius, que va desenvolupar un gran odi per la deessa Hina, mare de l'heroi Maui. 

Per mitjà d'enganys, va aconseguir conduir-la cap a la seva cova. La trobada va culminar amb una batalla màgica entre els dos, que va incloure una competència de càntics i la maledicció final proferida per Kuna. 

Hina, atrapada, va cridar a Maui perquè vingués a rescatar-la, i aquest va atrapar al drac gràcies a un cub màgic. Després, el va cremar amb lava. 

Els terratrèmols que es van originar a partir d'aquesta batalla reflecteixen la creença mítica que les serps-dracs van tenir una important influència en la creació de la Terra. 

Kuna va utilitzar l'aigua per enganyar al seu enemic, però va ser mitjançant el foc, amb lava com l'heroi Maui va aconseguir combatre al drac i cremar la seva gruixuda pell. 

Un element important d'aquesta mitologia és que s'inverteixen els rols de la natura: l'aigua ja no s'associa amb "el bo" i el foc amb "el dolent", sinó a l'inrevés.

Els dracs ocupen un paper primordial dins de la cultura hawaiana: són criatures venerades a través del seu déu, Ca-moho-alii, el rei dels dracs, conegut posteriorment com "El rei dels taurons" i el guardià de la carabassa que contenia l'aigua de la vida, que li donava el poder de reviure als morts. 

Són criatures fabuloses dotades d'una multiplicitat de capacitats sobrenaturals: poden patir diverses metamorfosi o generar-les en els altres. 

De la mateixa manera, els dracs són éssers duals per naturalesa, que mantenen forts lligams amb la terra, els arbres i el món terrenal. Són criatures heterogènies; criatures de l'aire però els llaços més forts els tenen amb l'aigua.

Cal destacar que al nord d'Austràlia, durant el ritu de la circumcisió, la Serp de l'Arc de Sant Martí ha d'empassar-se al candidat, el qual passa a un estat d'inconsciència proper a la mort. D'aquest estat emergeix amb més força i es diu que "torna a néixer". Aquest, com veiem, és un concepte plenament espiritual.

Així, el drac o l'home llangardaix és una baula perduda en el sentit de l'evolució de la naturalesa humana del hawaià i tahitià, en tractar d'explicar el seu origen (Charles Darwin l'atribueix a l'home de la família dels primats) el que sorprèn que en aquest cas és que els tahitians atribueixen la seva evolució al tauró, la tortuga, les aus, el llangardaix i per això s'han desenvolupat històries sorprenents envers a ells.

Per exemple: Nananaue l'home que tenia gola de tauró a l'esquena i que vivia aïllat al nord de la vall de Waipio (diuen que no era l'únic) una explicació no tan mítica atribueix que era part d'una tribu de caníbals i com els hawaians no concebien el canibalisme llavors preferien pensar que eren homes tauró que no havien acabat d'evolucionar.

BALERION

Balerion, El Terror Negre, va ser un dels grans dracs de la Casa Targaryen durant la Guerra de la Conquesta. 

Va ser muntat per Aegon I, Maegor I i Viserys I de Targaryen.

Balerion va ser el més gran dels tres dragons Targaryen: les seves dents eren de la mida d'espases i la seva mandíbula prou gran com per empassar-se a un mamut sencer d'un sol mos. 

El seu foc era negre, igual que les seves escates, i la seva envergadura era tal que pobles sencers s'enfosquien quan passava volant. 

Va néixer en el Imperi valyri algun temps abans de la maledicció i va ser un dels cinc dracs que Lord Aenar Targaryen es va dur a Rocdrac quan va fugir. Balerion va ser nomenat en honor a un antic déu del Feu Franc de Valyria.

Abans de la Conquesta va participar en les guerres de les Ciutats Lliures, cremant una flota de Volantis que es disposava a atacar Lys. 

Va guanyar el sobrenom d'"El Terror Negre" en el decurs de la Guerra de la Conquesta, quan Aegon fou el seu genet en la conquesta de Ponent.

Va convertir-se en un element notori en la batalla coneguda com del Camp de Foc, l'únic moment en la història en què els tres dracs Targaryen van atacar al mateix temps. Entre Vhagar, Meraxes i Balerion van cremar vius a quatre mil homes. El rei Mern va morir, i amb ell va desaparèixer la Casa Gardener. El seu exèrcit va dissoldre's i Aegon I va resultar victoriós, guanyant així el Domini i les Terres de l'Oest per al seu reialme. 

D'acord amb la cançó, al final de la guerra Balerion va ajudar a forjar el Tron de Ferro fonent les espases dels enemics d'Aegon.

Després de la mort d'Aegon I, Balerion va ser muntat per Maegor I de Targaryen. Va participar en la Rebel·lió de la Fe Militant, cremant un septe fortificat al Puig de Rhaenys, el Septe de la Commemoració, amb set-cents Fills del Guerrer a dins i combatent en diverses batalles. 

A la Batalla sota l'Ull de Déus, Maegor I el va muntar per acabar amb la vida del seu nebot, el príncep Aegon Targaryen i el seu drac. 

Posteriorment, Viserys I es va convertir en genet de Balerion.

Va morir a 94 AC,  durant el regnat de Jaehaerys I, amb aproximadament dos-cents anys d'edat. 

©Mayte Duarte- 2016 (Game of Thrones)

LA LLEGENDA XINESA DEL DRAC BLANC I EL DRAC VERMELL

Durant molt de temps els diferents regnes de la Xina van estar en guerra, cadascun intentant dominar l'altre. Explica la llegenda que dos joves d'aquests regnes van quedar enamorats des que es van veure per primera vegada, el problema és que tots dos pertanyien a regnes diferents dels quals estaven en guerra. 

Tots dos joves eren fills dels reis dels seus respectius regnes, per tal raó era encara més prohibit una relació entre tots dos.

Sense importar-los els conflictes dels seus pares, tots dos joves van començar a portar una relació en secret, només els guàrdies que els acompanyaven sabien referent a això, però un dia van ser descoberts i la notícia ràpidament es va expandir per tots dos regnes. 

Tement ser separats els dos joves van fugir a les muntanyes acompanyats pels seus fidels guàrdies.

No passà molt temps perquè fossin trobats pels soldats de tots dos regnes, aquests van intentar endur-se'ls però els seus guàrdies varen impedir-ho, començant una feroç batalla, quan els dos joves ho van veure van interposar-se entre els soldats evitant així una massacre. 

Quan van arribar els reis, els joves els van confessar el seu amor, i observant que no podrien separar-los es van adonar que l'única sortida era la pau entre els dos regnes.

No tenint cap altra opció ambdós reis es van unir sota una sola bandera, la qual portava dos dracs representant a cada regne, un blanc que era la jove, i un vermell que representant al jove.

Imatge by CarlesenCarles 2016

AEGON & BALERION

El rei Aegon I Targaryen, anomenat Aegon el Conqueridor, Aegon Lord Drac i Aegon el Drac, va ser el conqueridor dels Set Regnes i fundador de la dinastia Targaryen que va regnar a Ponent per gairebé 300 anys.

Aegon és descrit com un home alt, d'espatlles amples i aparença poderosa amb ulls porpres i un cabell d'or i plata curt. Era molt carismàtic i tenia dots de líder.

Durant la Conquesta vestia una cota d'escates negres i brandava la seva espasa de acer valyri Focfosc. La seva corona era un senzill cercle, també d'acer valyri, amb grans robins en forma de quadrat.

Era una persona solitària l'únic amic era Orys Baratheon, només muntava seu drac quan anava a una batalla i mai va participar en tornejos. Es va mantenir fidel a les seves dues germanes i va deixar el govern a les seves mans, intervenint només quan era necessari. Mentre era dur amb els que li desafiaven, era generós amb els que doblegaven el genoll. 

Aegon va ser el segon fill i primer home nascut del matrimoni entre Lord Aerion Targaryen i Lady Valaena Velaryon. Va ser criat a l'illa de Pedra Drac, el domini més llunyà del Feu Franc de Valyria, en la qual la seva família s'havia assentat un segle abans de la Maledicció de Valyria. Seguint la tradició de la seva Casa, va contreure matrimoni dins de la pròpia família, però no amb una de les seves germanes, sinó amb les dues: la seva germana gran Visenya i la seva germana menor Rhaenys.

Es va casar amb Visenya per deure i amb Rhaenys per desig.

Es diu que Orys Baratheon era el seu mitjà-germà bastard.

Segons fonts semi-canòniques, quan Aegon era jove, va rebre una comanda de Volantis perquè ell i els seus dracs s'unissin en una aliança contra les altres Ciutats Lliures. Aparentment va rebutjar l'oferta i, de fet, quan Volantis va envair Tyrosh, va acudir a lloms de Balerion el Terror Negre, el seu drac, a rescatar la ciutat, aliada del Rei de la Tempesta i de Pentos.

Eventualment va tornar la seva vista a l'oest, a Ponent. Portava anys planejant la conquesta dels Set Regnes. Va pintar en una taula un mapa dels Set Regnes sense fronteres, simbolitzant que serien un de sol. El seu pla era ambiciós, però resultaria ser un èxit gairebé total. 

Malgrat el mite que diu que Aegon no havia trepitjat Ponent abans de la conquesta, si havia visitat en la seva joventut amb la seva germana Visenya la Ciutadella de Antiga i El Rejo, com a convidats de Lord Redwyne. També es creu que va visitar Lannisport.

La guerra va començar quan el Rei de la Tempesta Argilac Durrandon li va proposar a la seva filla en matrimoni, al costat d'una dot de terres neutrals. Aegon es va negar, i va proposar al seu mig germà Orys Baratheon com espòs per la seva filla. Argilac, furiós, va enviar de tornada les mans del missatger. Després d'això, Aegon va cridar els seus principals vassalls i després d'un consell, va manar munts de corbs amb un missatge: a partir d'aquell dia, només hi hauria un rei a Ponent.

Quan va estar llest, ell i les seves germanes-esposes van desembarcar amb el seu exèrcit a la costa est de Ponent, a la Badia d'Aigües Negres. Amb ajuda dels seus tres dracs, Balerion, Vhagar i Meraxes, va guiar els exèrcits Targaryen d'una victòria a una altra.

El seu primer objectiu va ser Harren el Negre, Rei de les Illes del Ferro i de les Terres dels Rius, que governava en la seva recentment construïda i monstruosa fortalesa de Harrenhal. Quan el rei de ferro es va negar a rendir-se, Aegon va atiar als seus dracs perquè ho cremessin viu a ell i als seus fills en l'anomenada Torre de la Pira Real, a Harrenhal. Llavors va incitar a la rebel·lió dels senyors dels rius, i va nomenar al seu major comandant, Edmyn Tully, Senyor Suprem del Trident. En tant els senyors de les Illes del Ferro van triar com el seu nou líder a Vickon Greyjoy, que va decidir rendir-se davant Aegon.

Després de l'exitosa conquesta d'Aegon, les seves germanes van continuar la lluita. Visenya va aconseguir que els senyors del que avui són les Terres de la Corona clavessin el genoll a terra a canvi de la promesa de ser vassalls directes dels Targaryen.

Després Orys Baratheon va liderar un exèrcit cap a Bastió de Tempestes. En lloc de refugiar-se en les seves inexpugnables muralles, el rei Argilac l'Arrogant va decidir fer-li front en batalla directa, que passaria a la història com "La Última Tempesta", i va resultar mort. Aegon va recompensar al seu mig-germà atorgant-li el control del castell i les terres de Argilac.

Espantats pel creixent poder d'Aegon, Loren Lannister de la Roca i Mern IX Gardener del Domini es van aliar i van reunir un exèrcit de 50.000 homes d'infanteria i 5.000 cavallers. Aegon només disposava de 10.000 homes de dubtosa lleialtat i experiència. Enmig de la batalla, i amb la por de ser derrotat, va alliberar els seus tres dracs alhora, i aquests van immolar a quatre mil homes, entre ells el rei Mern. A això se li va conèixer com la Batalla del Camp de Foc. Va permetre que Loren Lannister romangués com el seu senyor vassall, mentre va aconseguir que Harlen Tyrell ex-majordom de Mern, li rendís Alt jardí a canvi del govern de la província.

Aegon va passar per Antiga i Lord Hightower la va rendir sense més amb motiu d'una profecia del Gran Septon, que el va reconèixer com a Rei de Ponent davant els Nous Déus, brindant-li una gran legitimitat davant del poble Andal.

Quan el Rei al Nord, Torrhen Stark va portar als seus exèrcits al sud per presentar batalla, va quedar impressionat al veure el gran exèrcit d'Aegon i els seus dracs, i es va agenollar davant seu sense més. Va conservar les seves terres com a Senyor del Nord.

Aegon va enviar a la seva flota al comandament de Daemon Velaryon a prendre Port Gavina. Daemon va ser vençut i assassinat per la flota de la Vall, que va ser també destruïda provocant la rebel·lió de les Tres Germanes. El rei Ronnel Arryn i la seva mare Sharra Arryn també el van reconèixer finalment com a rei després de l'actuació de la seva germana Visenya.

Aegon va fallar en la conquesta de Dorne. Va enviar a la seva germana Rhaenys a conquistar-ho, però les tàctiques d'escamot dorniens la van superar. Rhaenys va visitar la princesa Meria Martell a Llança del Sol on van discutir sobre la seva rendició, però finalment no es va aconseguir cap acord. Durant un temps, Aegon I va deixar estar les terres dorniens. 

Acabada la guerra, va reorganitzar el regne i va fundar la seva capital, Desembarcament del Rei, enlloc del seu desembarcament inicial en Ponent. Va crear el Tron de Ferro, fonent amb el foc del drac Balerion les espases dels vençuts. Va iniciar la construcció de la Fortalesa Roja, que acabaria el seu fill Maegor.

En el 4 AC va emprendre la conquesta de Dorne de nou, aconseguint alguns castells en el procés. Per aquell temps la seva germana Rhaenys va morir assassinada juntament amb el seu drac, fet que va enfurismar considerablement a Aegon. 

Quan el príncep Nymor Martell va pujar al poder després de la mort de la seva mare, la princesa Meria Martell, va decidir acabar amb la guerra i per això va enviar una delegació de nobles a Desembarcament del Rei dirigits per la seva filla Deria per signar la pau, portant la calavera de Meraxes com a regal per a Aegon. 

Quan van arribar van ser mal rebuts per molts; Lord Oakheart va arribar a suggerir que es capturés a Deria i fos enviada a un bordell, però Aegon ho va rebutjar i va decidir escoltar-los. Deria va dir-li que Dorne volia la pau però sense rendir-se davant ells. Aegon anava a negar-se, però la princesa Deria li lliurà una carta escrita pel seu seu pare. Aegon la va llegir, la va cremar i va partir cap a RocDrac; al dia següent, va tornar i va signar la pau amb Dorne. 

Va formar la guàrdia d'elit que es convertiria en la Guàrdia Reial, després de ser atacats ell i Visenya als carrers de Desembarcament del Rei en 10 AC. 

Va crear a més el càrrec de la Mà del Rei, nomenant al seu mig germà Orys Baratheon. 

La guerra amb Dorne continuaria fins a 13 AC, quan va decidir retirar les seves hosts després d'acceptar les condicions de pau que van arribar des Llança del Sol. 

Aegon va tenir un fill amb cadascuna de les seves esposes; Maegor amb Visenya i Aenys amb Rhaenys. 

Rhaenys era l'esposa favorita d'Aegon, qui passava deu nits amb ella per cadascuna que passava amb Visenya; no obstant això, els rumors apuntaven que mentre Aegon estava amb la seva germana, Rhaenys tenia altres amants.

Va morir el 37 AC i va ser incinerat al costat de la seva espasa Focfosc. 

De les seves cendres el seu fill i el nou rei Aenys I va recollir l'espasa, que no va patir danys per ser d'acer valyri.

Després de la seva mort, la Fe dels Set es va alçar contra els Targaryen en la Rebel·lió de la Fe Militant. Malgrat això, la Dinastia Targaryen governaria gran part de Ponent altres 247 anys després de la seva mort, fins 283 AC. Encara avui la casa segueix existint i manté els seus reclams sobre el Tron de Ferro.

©Mayte Duarte- 2016 (Game of Thrones)

VETLLANT TRESORS

Els dracs són criatures màgiques de provada existència en els continents de Ponent i Essos, encara que segons alguns contes i llegendes també van existir en Sothoryos i Ulthos. 

Es creien extints per més d'un segle, fins que Daenerys Targaryen va aconseguir eclosionar tres ous de drac petrificats. 

Els dracs són criatures d'aspecte reptilià i amb escates, de dues cames i dues ales.

Tenen dents i urpes afilades, ales primes de cuir i llargs colls i cues, amb crestes espinoses al llom. En sortir de l'ou, són de la mida d'un gat i amb el temps poden arribar a mides tals que els permeten engolir a un mamut sencer. Els cranis polits dels dracs Targaryen llueixen com si fossin d'ònix i les seves dents són dagues corbes de diamant negre. Els seus ossos són negres i tenen una alta concentració de ferro. L'os de drac és un material altament apreciat pels artesans. 

Una gran escalfor emana dels cossos dels dracs, al punt que en nits gelades seus cossos emeten vapor. El seu alè és extremadament calent i necessiten cuinar o socarrimar el seu menjar abans de engolir-lo.

Són capaços de formar llaços amb els humans que els crien, pel que es creu que tenen un nivell raonablement d'intel·ligència i poden ser entrenats per servir en batalla i rebre ordres. 

Els dracs creixen tota la seva vida però es desconeix quant poden arribar a viure o quan grans poden arribar a ser. El més gran i antic dels dracs Targaryen, Balerion, va viure prop de 200 anys i podia engolir un mamut sencer, però es pensa que els dracs criats en captivitat tendeixen a ser més petits que els seus parents salvatges.

No tenen un sexe definit, de manera que podrien presentar algun tipus de hermafroditisme seqüencial; en paraules del mestre Aemon, "ara un i ara l'altre, tan canviants com la flama". Així mateix, són capaços de produir grans ous amb escates per reproduir-se. 

Tyrion Lannister es refereix al drac Syrax com una femella, de la mateixa manera que els últims dracs Targaryen que van morir durant el regnat de Aegon III, per la qual cosa presumiblement alguns dracs poden mantenir una definició d'un sexe específic. No se sap si hi ha dimorfisme sexual en aquesta espècie.

Es creu que els dracs estan connectats d'alguna manera amb la màgia i les estacions del món. 

Des que els dracs es van extingir de Ponent, el poder de la màgia va decaure i els hiverns es van fer més gelats. A més, es coneix a través d'alguns contes de la Vella Tata de l'existència de dracs amb alens gelats, encara que no té precisió de la seva certesa o falsedat.

©Mayte Duarte- 2016 (Game of Thrones)

RETORNEN DEL NORD?

Els dracs són natius del continent de Essos i van ser descoberts uns cinc mil anys enrere pels valyrios en les Catorze flamas, un cordó muntanyenc a la Península de Valyria. Segons la tradició qarthienses, la Lluna és un ou ple de dracs. 

Segons la seva llegenda en el passat havia dues llunes, però una d'elles es va acostar massa al Sol i es va trencar. D'ella van sortir mil milers de dracs que van beure el foc del Sol i per això aquestes bèsties respiren flames. De fet, creuen que la Lluna que veuen també es trencarà, significant això el retorn dels dracs. 

Els valyrios es van fer mestres en l'art de criar dracs i els van fer servir com armes de guerra per construir el seu massiu imperi, el Feu Franc de Valyria. Després de la Maledicció de Valyria, els únics dracs que van sobreviure van ser cinc pertanyents als Targaryen, els qui havien migrat a l'illa de RocDrac, enfront de les costes de Ponent.

Després de cent anys, només un quedava amb vida i dos nous havien nascut, els quals els Targaryen van utilitzar per conquerir sis dels Set Regnes. 

Per cent cinquanta anys els Targaryen i els seus descendents van muntar dracs com símbol del seu poder i supremacia. El rei Jaehaerys I Targaryen va portar sis dracs amb ell quan va visitar el Nord i al Guardià del Nord. 

No se sap quan, però els Targaryen van construir en la seva nova capital, Desembarcament del Rei, el Pou de Drac, una enorme edificació per criar i mantenir als seus dracs; amb el temps, el Pou va albergar almenys dinou dracs, de l'existència se sap gràcies als cranis de drac que els Targaryen mantenien en la Fortalesa Roja. 

Amb els segles, els dracs dels Targaryen van morir, encara que la majoria ells va morir durant la guerra civil que va sacsejar la Dinastia Targaryen. Els dracs nascuts després d'això mai van arribar a la mida dels seus antecessors.

L'últim drac que va néixer al Pou de Drac va ser una femella feble, malalta i deforme que va morir poc després del seu naixement durant el regnat de Aegon III Targaryen, anomenat Verí de Drac.  A la seva mort, van quedar només cinc ous de drac que mai van arribar a eclosionar. els mestres han suggerit que els dracs no estaven fets per estar tancats al Pou de Drac i que aquesta va ser la seva perdició.

Després de la seva extinció, els únics vestigis dels dracs eren els seus cranis i uns quants ous de drac petrificats. Els ous són molt valuosos, tant per la seva bellesa i exòtica naturalesa com pel seu potencial d'eclosionar en dracs. Molts intents inútils van ser fets per eclosionar aquests ous però cap va tenir resultats.

Aegon III, anomenat Verí de Drac, va fer venir 9 mags de l'altre costat de la mar perquè usessin la seva màgia i intentessin eclosionar els ous.

Baelor I el Beneït va prendre un camí diferent, pregant sobre els ous perquè aquests eclosionessin.

La Tragèdia de Refugi Estival, que va cloure amb les morts del rei Aegon V Targaryen, el seu fill Duncan el Petit i Ser Duncan de la Guàrdia Reial,  conseqüència d'un intent d'eclosionar ous de drac. 

Cap intent va aconseguir la seva comesa i el coneixement per domar i comandar als dracs es va perdre amb el temps, existint referències només en llibres rars. D'acord a certes llegendes, els dracs poden ser domats pel so del Banya de Drac.  

Finalment, Daenerys Targaryen va aconseguir eclosionar tres ous de drac petrificats en sacrificar-se com la maegi Mirri Maz Duur a la pira funerària del seu marit, entrant ella mateixa a les flames amb el tres ous. 

Amb el preu de vida per vida pagat, els tres primers dracs en més de cent anys van néixer.

©Mayte Duarte- 2016 (Game of Thrones)

日本の竜 NIHON-NO-RYÛ

Els mites i llegendes orientals mostraven als dracs japonesos com éssers que exhalaven foc i controlaven el clima. 

El drac de les cultures xineses i japoneses simbolitzen el poder i excel·lència. 

En els primers temps de la dinastia és part de la dinastia adorar al drac com el seu senyor i alguns fins i tot fins els va demanar ajuda i orientació.

El primer i el quinze de cada mes s'utilitzaven, al Japó i la Xina antics, per dur a terme rituals per adorar els dracs. 

En algunes llegendes diuen que la majoria dels dracs dels contes van evolucionar dels peixos, que en créixer van adquirir força i la gent va començar a respectar-los. 

Els dracs en la cultura japonesa són majoritàriament relacionats amb els elements de la terra.

El drac de foc és del que més es parla i és el més popular. El drac de foc apareix en moltes llegendes. Una de les característiques del drac de foc és que és molt ambiciós i de molt mal geni.

El drac d'aigua és un dels dracs més tranquils a diferència del drac de foc. Algunes de les característiques d'aquest drac aquàtic és que es té una actitud més positiva sobre les coses, són menys egoistes i menys famolenc de poder que la majoria dels dracs. És per això que aquest drac és el més venerat que el drac de foc.

Els dracs japonesos ( 日本の竜 nihon-no-ryū ? ) O drac ( 竜 ryū ? ) Són unes criatures llegendàries d'atributs físics similars als dels dracs xinesos i coreans. 

Un dels més famosos és Yamata no Orochi, un terrible monstre de vuit caps i vuit cues que va ser assassinat per Susanoo, qui després d'això va trobar la sagrada espasa Kusanagi en la seva quarta cua. Un altre important drac és el déu-emperador del mar, Ryūjin.

El ryū (Ryu Jin o Ryo Wo ) Es va originar a partir de Shinto, la religió tradicional del Japó, Rei Drac d'un regne d'homes serp sota el mar governa en un espectacular palau de vidre i corall.  Es diu que té un cos humà, i una serp entrellaçada en la seva corona. Conegut per la seva noblesa i saviesa, Ryu-wo era un guardià de la fe Shinto. Les persones que han caigut al mar es diu que han viscut en el regne de Ryu-wo. El seu missatger és Riuja, una petita serp blanca amb la cara d'un home antic. 

És amb freqüència emblema d'emperadors o herois. 

La seva aparença és molt diferent als xinesos: té cos de serp, cap de cocodril, escates de llangardaix, banyes de cérvol, ulls de gat, nas de salamandra, urpes d'àguila, cabellera de lleó i bigotis de bagra.

EL MILLOR DRAC, EL DRAC REGALAT!

Imatge de Vicenç Allué

Drac. Guardià dels tresors 

 Imatge de Miquel Ojeda

Aquesta decoració floral consta d'uns 700 fruits i flors i és una combinació de tonalitats daurades i càlides amb unes altres platejades i fredes. És la fusió del dia i la nit, del sol i la lluna, del yin i del yang, on tots els tons es fondran formant un drac imaginari. (Yvonne Heinert)

  

El jardí i la Càbala.

El pati de la casa de Lleó Avinay està disseny seguint l'estructura de l'arbre de la vida o de les sefirot de la Càbala, la tradició mística del judaisme. El nom Càbala prové de l'arrel hebrea q-b-l i significa "transmissió". Les arrels primeres de la Càbala es troben a la Torà, les escriptures sagrades del judaisme.

Els primers transmissors de la tradició cabalística sorgiren del judaisme rabínic, especialment del cercle intel·lectual del rabí Jochanan ben Sakkai i del rabí Akiba ben Josef, molt influents a la Judea del segle I dC. Els temes principals d'aquesta tradició no escrita eren especulacions sobre la descripció bíblica del Gènesi i les visions del profeta Ezequiel sobre el tron diví; aquest corrent s'anomenarà posteriorment Merkaba, de l'hebreu carro.

Segles més tard van aparèixer els primers documents escrits. El llibre Sefer Yezira, que es va redactar entre els segles III i VI, conté la presentació dels 10 Sefirot i de les 22 lletres de l'alfabet hebreu com els nombres originaris i les relacions en què es basa el món. Tot això es materialitza gràficament mitjançant l'estructura de l'arbre de la vida cabalístic.

http://www.pedresdegirona.com/separata_avinay_2.htm 

http://www.gironatempsdeflors.net/cat/espais_fitxa.php?idReg=2517