TIAMAT, LA DEESSA DRAC

Tiamat, la deessa del Caos i la Creació, 

o també coneguda com la deessa drac pel seu aspecte monstruós.

En la mitologia babilònica, Tiamat és la deessa del Caos i la Creació; una deessa-monstre primitiu d'important participació en el poema èpic Enûma Elish que narra l'origen del món.

Abans que el cel i la terra tinguessin nom (no tenir nom equivalia a no existir), existia la deessa de l'aigua salada, Tiamat, principi femení, mare de tot el què hi ha; representada amb el mar com les potencialitats del caos primigeni.

També es parla de la seva forma com drac femella, de per si malèfic segons les llegendes. Tiamat es va unir amb Apsu, el principi masculí i l'aigua dolça, i van donar naixement als déus i els animals, però els nous déus pertorbaven al seu pare i va decidir destruir-los. Encara que un d'ells, Ea, el déu de la màgia, es va anticipar als desitjos del seu pare fent un conjur i vessant el somni sobre ell, per després matar-ho. Apsu va romandre en un llarg sopor (per això és que l'aigua dolça està quieta) però Ea no va poder contra la poderosa Tiamat. Aquesta, enfurismada per la mort del seu espòs, va crear una legió de dimonis i els va posar sota l'ordre de Kingu, el seu nou marit i un dels seus fills, per combatre als déus.

Davant l'amenaça, Marduk -el més jove de tots- va ser nomenat pels déus per afrontar a Tiamat, però va accedir a condició de ser nomenat «príncep dels déus o déu suprem». Llavors els déus li van cedir tots els seus poders a Marduk per poder vèncer a Kingu, qui es va quedar paralitzat de por al veure-ho.

Marduk va prendre el seu arc, la seva xarxa i la seva maça, i es va muntar en el seu carro anomenat "tempesta irresistible" anant a la recerca de Tiamat. Quan la va trobar es va abalançar contra ella, aquesta va obrir la seva boca per engolir-lo, però ell va deixar anar un vent maligne que va impedir que tanqués la boca, aprofitant llavors per disparar la seva fletxa dins les seves entranyes causant-li la mort.

L'exèrcit de monstres va fugir en desbandada i Marduk va ser proclamat rei dels déus.

Després de la batalla, la sang de Kingu es va escampar i d'ella van néixer els humans. Mentrestant, el cos de Tiamat va acabar encadenat en els pous de l'abisme i partit a la meitat per Marduk. De la seva meitat superior es va crear el cel i de la seva meitat inferior, la terra ferma, i al seu torn, les seves llàgrimes es van convertir en les fonts del riu Tigris i l'Eufrates, dins dels quals van florir les antigues civilitzacions mesopotàmiques fa set mil anys.

Aquesta llegenda de Enûma Elish està recollida d'unes tauletes de caràcters cuneïformes datades de l'any 1200 a. C.

Enûma Elish - "Quan a dalt" - és un poema babilònic, originalment redactat en llengua accàdia i escrit en caràcters cuneïformes sobre tauletes d'argila. Va poder haver estat compost cap als segles XVIII o XVII a.C., després d'ocorreguda la dominació Babilònia, llavors potència de recent adveniment, sobre les antigues i venerables ciutats-estat sumèries de la Mesopotàmia meridional.

Elabora dues matèries mítiques de sentit cosmogònic: la victòria del déu ordinador sobre les forces de que és informe i el procés de configuració i organització del món. I per això se li coneix així mateix com a "Poema de la Creació". Però el que en realitat es proposa és respondre a una qüestió d'un altre ordre, mitjançant la qual remet a l'univers del numinós, i legitima en ell els fonaments últims d'aquella dominació: de quina manera una deïtat secundària i inicialment fosca, en el cas la figura divina local de la nova metròpoli, va poder vàlidament adquirir la primacia en el seu panteó i desplaçar així a Enlil, suprema divinitat de Sumer, de qui fins a aquest moment aquesta condició havia estat predicada. 

Per aquest motiu, a més, el complex narratiu abans apuntat conclou amb el relat de l'edificació de la Babilònia celestial i dels seus temples i culmini amb l'homenatge de tots els altres déus a Marduk i l'entonació de l'himne que explicita i proclama els seus cinquanta noms. I aquesta operativitat ideològica seva queda confirmada quan, després de la submissió de Babilònia pels assiris i l'expansió d'aquests cap a l'occident asiàtic i Egipte (c. 814-610 a.C.) en suport del nou imperialisme, Marduk és al seu torn substituït per Assur en algunes còpies septentrionals del poema.

El text va experimentar, d'altra banda, també un ús ritual, en la consciència del seu temps potser almenys tan important com l'anterior: des d'època més o menys primerenca, encara que indeterminable, íntegrament va ser recitat en Babilònia durant les cerimònies per a la renovació del món en el principi de cada nou any.

més info:

• https://educacion.elpensante.com/enuma-elish-texto-completo/
• https://laplacamadre.files.wordpress.com/2013/09/enuma-elish-traduccic3b3n-y-notas-de-luis-astey-v.pdf
• https://adrianageorgieff.wordpress.com/2018/04/01/el-enuma-elish-el-poema-babilonico-de-la-creacion/
• http://agrega.juntadeandalucia.es/repositorio/27012014/60/es-an_2014012713_9093906/ODE-5d9b2317-1136-3bd6-aa39-4ed47bcc4e04/La-Religion-Babilonica.pdf

EL TRESOR DE LA XINA

Habitava a l'illa de Borneo, a la muntanya més alta de l'illa Kinabalu, un pacífic drac que custodiava gelosament una preciosa perla. Tots els dies jugava amb ella; la llançava a l'aire i la recollia amb la boca. Es sentia feliç amb la seva exquisida perla i no demanava res més als seus dies. Molts havien intentat prendre-li el seu tresor sense cap èxit, ja que el drac no estava disposat a perdre la seva única possessió.

Malgrat això, l'emperador de la Xina estava disposat a reptar al pacífic drac i va sol·licitar al seu primogènit, el príncep hereu, que aconseguís la perla per al tresor imperial. Després de diversos dies de travessa, el príncep va albirar la muntanya i, en el seu cim, al juganer drac. Va idear un pla per prendre-li la perla sense córrer perill. Va ordenar als seus homes que construïssin un estel capaç de suportar el pes d'un home i una llanterna de paper.

Després de set dies de dur treball, els homes del príncep van acabar l'estel, el més bell mai vist. En començar la nit, va muntar en l'estel i va volar a dalt de la muntanya. Va endinsar-se silenciosament a la cova. El drac dormia profundament, portant a les seves potes la preuada perla. Amb molt de compte, li va prendre la joia i en el seu lloc va deixar la llanterna de paper. Va fer un senyal als seus homes perquè recollissin la corda de l'estel. Va aterrar, sa i estalvi, a la coberta del vaixell.

Ràpidament, va manar hissar les àncores i el vaixell va salpar a la mar, aprofitant una suau brisa. Quan el drac va despertar, va descobrir que li havien arrabassat la perla, deixant-li una llanterna de paper. Va esclatar en còlera. Va començar a treure foc i fum per la boca i es va llançar muntanya avall per atrapar els lladres. Va rastrejar tots els racons de l'illa, fins que va veure a alta mar un jonc xinès. Es va precipitar cap al navili i va cridar amb totes les seves forces: "torneu-me la meva perla!" Els mariners estaven aterrits.

El príncep, en un intent desesperat per desfer-se del drac, va manar carregar el canó més gran i va disparar contra el seu furiós perseguidor. El drac va veure com entre el núvol de pólvora sortia una bola i va pensar que era la seva perla. Va obrir la boca per recollir la seva joia ... I es va enfonsar en les profunditats del mar. El príncep i els seus homes van tornar triomfants, i la perla es va convertir en la joia més preuada del Regne de la Xina.

DRAGON'S EGG

Els dracs posen ous que tarden 3000 anys en obrir-se. 

Quan arriba el moment de l'eclosió, apareix un petit forat a la closca i d'aquesta surt una petita serp que en qüestió de pocs minuts creix fins assolir la mida normal i s'eleva fins al cel formant un remolí. 

No tenen ales però volen gràcies a la seva màgia o energia. 

Els dracs orientals apareixen sovint sostenint o perseguint una petita bola que representa la Lluna, la Perla de la Saviesa o l'ou que simbolitza l'origen de la vida. 

Aquesta bola sol aparèixer envoltada de formes irregulars semblants a les flames que són el símbol del llamp i del tro.

publicat  28/03/2016 :
http://dracmaycave.blogspot.com.es/2016/03/dragons-egg.html

ELS DRACS A L'UNIVERS TOLKIEN II

Biologia i característiques

Els dracs que apareixen al legendarium de Tolkien són similars a l'estereotip de la societat occidental cap a aquests éssers fantàstics. Tal com en moltes de les llegendes que perviuen a l'Europa medieval, els dracs de la Terra Mitjana tenien un aspecte reptilià, amb un cos dur cobert d'escates que només era lleugerament vulnerable per la part inferior de l'abdomen.

No obstant això, pel fet que en les obres de Tolkien no apareixen molt sovint, no ha estat fàcil considerar una descripció que expliqués el seu aspecte, ja que en el legendarium apareixen tant dracs alats, que semblen ser els més perillosos; dracs sense ales i llargs de cos, que podrien ser els anomenats Grans Cucs, i els dracs freds, que pel que sembla emanaven gel en lloc de foc per les seves cavitats bucals.

Tot i l'existència d'aquests diferents grups de dracs, tots ells comparteixen mateixes característiques. D'una banda, tots es caracteritzen pel seu gran poder i força, acompanyat del grans dimensions que posseïen alguns, el que els permetia arrasar fàcilment les construccions i llogarets de les races lliures. Pel que sembla, tots els dracs van ser de mida considerable, encara que alguns eren molt més grans que altres. Es considera que el drac més gran va ser Ancalagon el Negre, la grandària del fer destruir les torres de Thangorodrim en ser enderrocat per Eärendil.

Un altre dels seus aspectes més distintius era que aparentment, eren bastant intel·ligents, el que acompanyat del seu gran poder, feia als dracs de les criatures més perilloses de la Terra Mitjana. La majoria d'ells, igual que els dracs de les llegendes, sentien una ingent cobdícia cap als tresors i botins, el que els portava de vegades a atacar ciutats i pobles (de Nans, sovint) per apoderar-se de grans quantitats d'or. Un bon exemple d'això va ser Smaug el Daurat, que es va apoderar del tresor sota la Muntanya Solitària.

LA LLEGENDA DE LA MUNTANYA WUTAI

La Muntanya Wutai es troba a 230 quilòmetres al nord-est de Taiyuan (太原), la capital de la província de Shanxi. Els seus cinc pics importants, els noms dels quals es corresponen amb els punts cardinals, a la Xina antiga els punts cardinals s'identifiquen amb: Nord (北, BEI), Est (东, dōng), Sud (南, nán), Oest (西, xī) i Centre (中, zhōng), tenen una altura que oscil·la entre els 3.061 metres del Pic Nord i els 2.485 metres del Pic Sud.

Abans en la nit dels temps aquesta muntanya tenia el nom de Wufeng. Com que hi havia un clima espantós, els pagesos no podien conrear la terra. El buda Wenshu va passar per allà i va veure que la gent estava patint moltíssim passant fam i va decidir canviar el clima d'aquesta regió.

El buda Wenshu sabia que el rei Drac del mar tenia una pedra anomenada Xielong que pot canviar el clima sec en humit. Per això, va convertir-se en un monjo i va anar a demanar-li que li deixés la pedra en prèstec.

En arribar al palau del Drac del mar, va veure una enorme pedra i es va sentir fresc i renovat. El buda va dir al rei Drac el motiu de la seva visita, el rei de drac li va dir: "Ho sento, no puc prestar aquesta pedra. Perquè ens va costar-cents anys portar-la del fons del mar. Quan els meus fills tornen en acabar el dur treball, es troben cansats i calorosos. Només acostar-se en aquesta pedra, poden alleugerar el seu cansament. Si us la deixo, els meus fills no tindran lloc per descansar. El buda li va demanar moltes vegades i va dir-li que era monjo de la muntanya Wufeng, necessitava aquesta pedra per ajudar a la gent de la terra.

El rei Drac no va voler prestar-li la pedra per això, i el va acomiadar excusant-se així: "La pedra pesa molt. Si tens la capacitat de dur-te-la tot sol et permetré emportar-te-la. "

El buda Wenshu va dir un dels seus conjurs i convertir la pedra en una píndola minsa. El rei Drac va quedar molt sorprès, però ja no va poder penedir-se de l'oferta.

En tornar a la muntanya Wufeng, la gent estava patint una de les més rigoroses sequeres que podien recordar. Va col·locar la pedra màgica en una de les valls. Immediatament la muntanya va convertir-se en una pastura fresca i verda. Per això, aquesta vall va ser nomenada la vall fresca. Establi-se un temple de nom Temple Fresc. La Muntanya Wufeng va canviar el seu nom com la Muntanya Fresca. Fins avui dia, nom amb el que es coneix la muntanya Wutai.

La muntanya Wutai és un famós lloc d'interès nacional. Hi ha 42 temples antics, entre ells, el Temple Nanchan i el Temple Fuoguang es van establir a la dinastia Tang, amb una història de 1200 anys, també són les arquitectures d'estructura de fusta més primerenques que es conserven avui dia. Reflecteix no només l'aspecte històric del desenvolupament de la religió i l'art religiós de l'antiguitat xinesa, sinó també l'èxit de l'arquitectura antiga. Com el cim de la muntanya està cobert de neu tot l'any,  el clima d'aquesta regió és fresc, per això, és un excel·lent lloc d'estiueig.

La muntanya Wutai és, juntament amb la Muntanya Putuo a Zhejiang, la Muntanya Jiuhua a Anhui i la Muntanya Emei a Sichuan, una de les muntanyes sagrades del budisme a la Xina. Segons la tradició, cada un dels cinc pics està habitat per una encarnació del Bodhisattva Manjushri (文殊 菩萨), que ajuda els seus fidels a desenvolupar-se espiritualment i aconseguir la tan desitjada il·luminació, ja que ell és l'encarnació de la Suprema Saviesa. 

La presència immòbil de la divinitat, acollida pels monestirs construïts per l'home, incita els creients a emprendre el viatge que ha de portar-los davant de Manjushri. El pelegrí no només obté la saviesa de mans del Bodhisattva sinó que, per mitjà del pelegrinatge, s'arriba al coneixement, ja que aquesta és una metàfora del camí que l'home ha d'emprendre d'aquest món fins a arribar al següent. No és estrany, per tant, que fins aquest allunyat lloc arribessin pelegrins procedents de diferents països.

Des que al segle I dC es construís el primer monestir a la Muntanya Wutai, es va produir un procés d'adaptació del budisme a la tradició xinesa del culte a les muntanyes, que encarnen el poder i energia primordial creadora de l'ordre còsmic. 

A la Xina imperial la seva veneració va estar relacionada amb el poder polític, ja que en elles es feien sacrificis, se'ls rendia culte i, per mitjà d'elles, es manifestava el Mandat del Cel (天命, Tianming). Aquest és el motiu pel qual, des de data molt primerenca, els rituals de protecció i preservació de la nació van estar associats al culte a les muntanyes, entre les quals la Muntanya Wutai no va ser una excepció. Després de l'arribada del budisme aquest culte es va modificar significativament, ja que la presència divina de Manjushri en un lloc geogràfic real, va convertir a la Muntanya Wutai no només en un centre de pelegrinatge budista internacional sinó també en una de les quatre muntanyes sagrades del budisme xinès.

La identificació d'aquesta muntanya com a residència del Bodhisattva Manjushri es va produir en l'any 702, durant el regnat de l'emperadriu Wu Zetian (武则天, r.690-705), quan el monjo Degan (德 感) va informar a l'emperadriu que al costat de més de mil persones "tots vam veure en (el cel) núvols de colors, i va aparèixer la mà de Buda". Per aquest motiu, Wu Zetian va ordenar que es fes un imatge seva en jade i s'enviés a la Muntanya Wutai per presentar els seus respectes al Bodhisattva, encara que finalment va ser enviada al 703 al monestir Chong-fu (崇 福寺) a Taiyuan.

Des d'aquest moment es va començar a considerar a Wutai la més important de les muntanyes sagrades del budisme. Però va ser l'emperador Suzong (肃宗, r.756-762) qui, per influència del monjo Amoghavajra (不 空金刚, 705-774), va convertir aquest lloc en el focus de l'atenció imperial i va promoure més el seu culte. Seguint l'exemple de Wu Zetian i Suzong, nombrosos emperadors, onze dels quals van visitar la pròpia muntanya, van honrar i patrocinar el culte budista de Wutai.

En començar la dinastia Qing (清, 1616-1911) el culte a la Muntanya Wutai es va revitalitzar després d'un breu període de decadència, atès que els emperadors manxús eren devots creients que s'identificaven com a encarnacions de Manjushri. D'aquesta manera, entre els segles XVII i XVIII van començar a incorporar pràctiques del budisme tibetà, el qual va arribar a controlar la vida religiosa de la muntanya, a causa que els emperadors eren fidels seguidors d'aquest corrent budista. Aquest interès de la dinastia Qing en el budisme tibetà va fer que la Muntanya Wutai arribés entre tibetans, mongols i manxús una gran importància per a les seves peregrinacions.

El patrocini imperial del culte budista de la Muntanya Wutai va portar com a conseqüència l'ampli desenvolupament de la construcció de monestirs i temples en els quals es pogués allotjar tant a les relíquies i imatges sagrades com als monjos dedicats a la seva veneració. Malauradament, poques de les construccions en fusta, palatines o monàstiques de la dinastia Tang (唐, 618-907) han sobreviscut, excepte alguna pagoda aïllada.

Tot i que la primera construcció de la qual es té notícia en Wutai data de l'any 68 dC, durant la dinastia Han de l'Est (东汉, 25-220), la construcció més antiga que es conserva és el Monestir Nanchan (南禅寺 ) construït al 782, durant la dinastia Tang. Està considerat actualment l'edifici de fusta més antic conservat a tot el món.

Però, sobretot, destaca el Monestir de la Llum de Buda (佛光寺, Foguang sì), un dels temples més importants. Construït en 857, és una de les úniques quatre edificacions en fusta que han sobreviscut de l'època Tang. En el seu interior hi ha tres budes, Sakyamuni, Amitabha i Maitreya, flanquejats per dos bodhisattvas, Manjushri i Samantabhadra. En una estructura més petita del monestir hi ha el Temple de Manjushri, en el qual es troba l'estàtua del Bodhisattva muntat sobre el lleó, la seva representació habitual, que data de 1137.

La Muntanya Wutai no només és una bella càpsula del temps que conserva alguns dels més bells tresors nacionals de la Xina, sinó que també ha contribuït al propi desenvolupament del país.

Publicat 16/01/2016 :
http://dracmaycave.blogspot.com.es/2016/01/la-llegenda-de-la-muntanya-wutai.html

Fonts:

http://espanol.cri.cn/index.htm

Reportatge de David Sevillano-López. Revista Institut Confuci. Número 30.   Volum III. Maig de 2015

L'ENERGIA DEL DRAC

"He vist com naixia un drac. Va ser com una enorme explosió de llum. Va ser senzillament increïble ". Després diu el vell elf: "només els veieu com una quelcom malvat. No obstant això, sempre que neix un drac porta amb si nova màgia a aquest món.

La màgia, força vital, s'ocupa de que la Natura i tot el que l'envolta es mantingui en equilibri ". (Cita extreta de la pel·lícula "Dracs i Masmorres).

El Drac es guardià dels secrets, els tresors ocults, l'inframon, la saviesa i el poder.

Els dracs simbolitzen la potència sexual, l'energia incontenible, el poder i la protecció; les majors desgràcies i el verí, i de la mateixa manera els més grans guariments i santificacions.

Mentre segueixin naixent dracs seguirà renovant-se la totalitat de l'energia vital. Els dracs apareixen sempre en escena quan es demana la mobilització de totes les forces per travessar un llindar.

Les línies de força de la Terra -les Leylines- es diuen "pistes de dracs". La paraula drac, prové del terme "drakon" que significa "serp" o "cuc". Però a la majoria dels dracs se'ls representa un híbrid entre diversos animals.

Poden tenir les enormes ales d'un ratpenat, urpes com les d'un àguila, el cos d'una serp o d'un cocodril, la mida d'un elefant i la gola d'un lleó. 
La majoria de les vegades se'ls representen com enormes rèptils amb diversos caps i cues.

Freqüentment habiten en les profunditats de la Terra, en coves i grutes. Estan dotats d'alguns poders màgics com per exemple, sang que fa immortal, un cor que concedeix força i potència, vidres en els seus ulls que només poden veure la veritat i quan cremen, les seves cendres poden transformar qualsevol cosa en or.

A Europa, Orient Pròxim i Àsia Occidental el Drac representa, en general, la personificació del Mal, de les forces del caos i contràries al diví; personifica així mateix a l'enemic de les divinitats i dels homes que ha de ser abatut en combat. A l'Àsia Oriental, per contra, el Drac representa la personificació del Bé i de la Sort.

El drac Tifó, "El Fumejant", anomenat també Pitó, és un enorme monstre de l'Inframón. Proveït de cent caps de drac i potes de llangardaix, personifica les forces destructives de la Natura com el vulcanisme, les tòxiques radiacions radioactives i les inundacions.

Així es descriu al Drac com adversari del diví. Els dracs són també els vigilants dels llindars, guardians de valuosos tresors, que només poden trobar-se darrere d'unes portes molt determinades. Vetllen durant el trànsit del Foc a la Llum, del Coneixement a la Veritat.

Això pot apreciar-se en les cultures orientals, on els dracs són freqüentment els missatgers celestials, encarregats de custodiar la casa i els tresors de les divinitats i controlar tots els poders. Allà hi ha dracs de les Tempestes, dels Núvols i la Pluja, dracs de la Terra que purifiquen els rius, dracs Imperials que protegeixen l'Imperi i que estan dotats d'un poder superior; dracs que controlen les forces del Yin i del Yang, necessaris per a la realització del Tao (el camí oriental cap a la saviesa).

© Bryce Widom

Un mestre que ha après a dominar aquestes forces rep el nom de "Aquell que pot cavalcar sobre el Drac". Poderosa protecció, perfecció, vista extraordinària, molta sort i el més gran dels poders i forces seran atorgats a tot aquell que hagi nascut sota el seu poder, que hagi estat beneït amb el seu poder o que es trobi sota la protecció de la seva força. Els fundadors de molts regnes orientals van ser guerrers dracs.

L'energia del Drac, no és altra que la de la força natural del poder del foc. El foc és l'element transmutador i d'ell sorgeix tota l'energia primigènia de la creació. És l'aspecte més salvatge de la Mare naturalesa.

Tant Sant Jordi com l'arcàngel Sant Miquel simbolitzen l'energia del Pare (l'espiritual) que en ser traspassat profundament per la seva llança, mor l'ego; i d'aquesta profunda unió, terrestre i celestial; és on es troba el veritable camí cap a l'ésser. De la barreja de les dues energies diu la tradició que  va sorgir un roser; simbolitzant així l'obertura del chakra cor (Anahata). 

L'obertura i el guariment d'Anahata és el camí de l'ésser encarnat a la Terra. La donzella, símbol de la puresa acull aquesta nova vida, en forma de rosa i l'amor incondicional germina i floreix en tota la creació.

Publicat 11/03/2015 :
http://dracmaycave.blogspot.com.es/2015/03/lenergia-del-drac.html

ELS DRACS A L'UNIVERS TOLKIEN I

Els Dracs, també anomenats de vegades Urulóki (paraula Quenya que significa Serp de Foc) o Grans Cucs, són una espècie de criatures presents al legendarium de Tolkien que en general són de caràcter malvat o es troben al servei de l'Enemic. 

Considerades unes de les criatures més perilloses de la Terra Mitjana, els dracs es caracteritzen pel seu aspecte reptilià, força i per la seva intel·ligència, el que els fa molt perillosos. 

La veritat, és que van ser creats pel senyor fosc Melkor (Morgoth) per tal de ser les seves més poderoses eines de guerra i destrucció, liderant els seus exèrcits i causant grans desastres.

Al llarg de la història de Cremi, des que van ser creats per Morgoth, els dracs han atacat a les races lliures de la Terra Mitjana, per la seva insaciable cobdícia de tresors, el que els va convertir en els majors enemics dels Nans, destacant entre ells el drac Smaug el Daurat.

Imatge d'Aleksi Briclot

https://www.artstation.com/artist/aleksi

L'AU FÉNIX I EL DRAC XINÈS

Quan encara les aigües no estaven controlades i els rius en el seu desbordament arrasaven els camps, la deessa mare va procrear benèfics descendents que van acabar ordenant aquest caos diluvial. 

Treballant en el control dels rius, dels llacs, de la mar i dels núvols, els brillants dracs van navegar per les aigües i el cel. Amb urpes de tigre i urpes d'àguila, s'esquinçaven amb estrèpit les cortines de la part alta que espurnejant davant el descomunal embat deixaven en llibertat a les pluges.

Ells van donar llera als rius, contenció als llacs i profunditat als mars. Van fer cavernes de les que brollava l'aigua i per conductes subterranis les van portar molt lluny perquè sorgissin de sobte, sense que l'assalt abrasador del sol les detingués. 

Van traçar les línies que es veuen a les muntanyes perquè l'energia de la terra fluís, equilibrant la salut d'aquest cos gegantí. I molt freqüentment van haver de lluitar amb les obstruccions que provocaven els déus i els homes ocupats en els seus irresponsables afanys. 

De les seves gargamelles brollava com un fum la boira, vivificant i humida, creadora de mons irreals. Amb els seus escamosos cossos serpentins tallaven les tempestes i dividien els tifons. Amb les seves poderoses banyes; amb les seves afilades dents, cap obstacle era suficient, cap embolic podia romandre. 

I agradaven d'aparèixer als mortals. De vegades en els somnis, de vegades en les grutes, de vegades en la vora dels llacs, perquè en aquests solien tenir els seus amagatalls de vidre en què bells jardins s'ornaven amb fruits enlluernadors i amb les pedres més precioses. 

El Long immortal, el drac celeste, sempre va posar la seva activitat (el seu Yang) al servei del Tao i el Tao ho va reconèixer permetent-li estar en totes les coses, des del més gran al més petit, des del gran univers fins a la partícula insignificant. Tot ha viscut gràcies al Long. Res ha romàs immutable excepte el Tao innombrable, perquè encara el Tao nombrable muda i es transforma gràcies a l'activitat del Long. I ni encara els que creuen en el Cel i l'Infern poden assegurar la seva permanència. 

Però el Long estima el Feng, a l'au Fènix que concentra el germen de les coses, que contreu allò que el Long estira. I quan el Long i el Feng s'equilibren el Tao resplendeix com una perla banyada en la llum més pura. 

No lluita el Long amb el Feng perquè s'estimen, es busquen fent resplendir la perla. Per això, el savi arregla la seva vida d'acord amb l'equilibri entre el Drac i el Fénix que són les imatges dels sagrats principis del Yang i el Ying. 

El savi s'emplaça en el lloc buit buscant l'equilibri. El savi comprèn que la no-acció genera l'acció i que l'acció genera la no-acció. Que el cor dels vivents i les aigües del mar, que el dia i la nit, que l'hivern i l'estiu, se succeeixen en el ritme que per a ells marca el Tao. 

A la fi d'aquesta edat, quan l'univers hagi arribat a la seva màxima extensió, tornarà a contreure's com pedra que cau. Tot, fins al temps, s'invertirà tornant al principi. El Drac i el Fènix es retrobaran. El Yang i el Ying es compenetraran, i serà tan gran la seva atracció que absorbiran tot al germen buit del Tao. 

El cel és a dalt, la terra és abaix; amb això estan determinats el creatiu i el receptiu... amb això es revelen els canvis i les transformacions. 

Però ningú pot saber realment com han estat ni com seran les coses, i si algú ho sabés no podria explicar-ho. 

El que sap que no sap és el més gran; el que pretén que sap però no sap, té la ment malalta. El que reconeix la ment malalta com que està malalta, no té la ment malalta. El savi no té la ment malalta perquè reconeix la ment malalta com la ment malalta. 

L'Au Fènix, és un ocell de bon auguri, en totes les cultures, i a la Xina, figura entre els quatre esperits de la llegenda xinesa. Segons una obra clàssica d'aquest país: "entre els 360 animals amb plomes i ales, el fènix es troba en el primer lloc entre tots". 

L'Au Fènix constitueix al costat del Drac, la cultura de fènix i el drac de la Xina, formant així una part molt important en la tradició del país.

Les plomes ratllades de l'Au Fènix són de múltiples colors. Les ratlles del cap de l'Au Fènix signifiquen virtut, les ratlles en les ales expressen el ritus, les posteriors representen justícia, les davanteres simbolitzen la humanitat, i les ratlles al ventre, la fiabilitat. Vol dir que el cos de l'Au Fènix simbolitza les cinc moralitats.

L'Au Fènix es pronuncia en xinès com Feng Huang. Feng significa l'ocell mascle, i Huang, femella. Feng i Huang volen en conjunt i signifiquen l'harmonia matrimonial. Raó per la qual, en les cambres nupcials es sol pintar alguns motius d'aus fènix volant. L'au Fènix amb el Drac és un bon amulet per a la parella. Protegirà el seu amor sempre.

En altres cultures, l'Au Fènix és com un semidéu, capaç de nobles accions i portar un amulet de l'Au Fènix, és atorgar al que ho porta la capacitat de poder discernir entre la bondat i maldat de les persones, a qui tendeix a ajudar en funció d'aquest criteri.

Avui en dia, l'Au Fènix representa un símbol important i rellevant en la vida de tots els éssers humans: l'esperança, i la capacitat de regenerar-se. 

A la Xina, s'usa l'emblema de l'Au Fènix i el Drac com a amulet ideal per a qui està en un moment difícil en la seva vida.

El Fénix i el Drac són éssers essencials de les creences religioses i la tradició cultural xinesa.

A Occident, l'Au Fènix se li imagina com un mític ocell que de tant en tant mor incendiat però reneix immediatament d'entre les seves mateixes cendres. En la creença xinesa l'Au Fènix també és immortal, però no mor mai.

L'Au Fènix (Feng Huang en xinès) és mascle i femella al mateix temps. Tots dos volen en conjunt perquè representen que la vida és diversa però harmoniosa. Per això és que la seva figura es troba tant en els temples com a les llars, particularment en les habitacions dels nois perquè li procurin l'enteniment i l'harmonia conjugal. 

En la creença occidental al Drac se li associa amb el mal, per això és aixafat pels peus de la Mare de Déu. Per contra, en la mitologia xinesa el Drac és símbol de noblesa i bondat. És un ésser amigable, savi i benefactor. Regula les aigües benefactores, de la pluja, els mars, els rius i els llacs. Es crema encens en honor seu i perquè prodigui la bona fortuna. 
En una antiga llegenda xinesa s'explica que la Terra es va començar a formar enmig del caos. Ella és l'emperadriu Feng, pren la forma física del Fènix i es va creant en desordre però plena d'energia i creativitat.

Qui està ordenant la seva creació és el Drac, que controla els cels, les aigües, les muntanyes, les selves, determina la fecunditat i vetlla per l'equilibri del món. El Drac estima l'emperadriu Feng i amb paciència amorosa controla el seu desordre creatiu. 

El Drac es complementa amb l'Au Fènix, s'equilibren i s'atrauen. Sense l'Au Fènix no existeix la creació infinita ni la renovació de la vida, i sense el Drac no hi ha ordre i ni equilibri. Junts representen el Tao, que és l'essència primordial i fonamental de l'univers, l'ordre natural de l'existència en totes les seves formes.

El Fénix i el Drac formen el Ying i el Yang, que signifiquen la dualitat de tot el que existeix, les forces fonamentals que s'oposen i complementen, l'essència dual de totes les coses.

El Ying és el principi femení, la terra, la foscor, la inèrcia i l'absorció. El Yang és el principi masculí, el cel, la llum, l'acció i la penetració.

EL DRAC JAPONÈS

Al Japó, com en la majoria dels països asiàtics, els dracs són una part important del folklore i la religió. L'art i les estàtues de dracs trobats per tot Japó són un exemple de què tan ben integrats estan dins de la societat japonesa. Encara que els dracs japonesos són similars als dracs a la Xina i Corea, tenen algunes característiques úniques, incloent la seva història.

Els dracs japonesos vénen de tres llocs: Japó  Xina i l'Índia. Els dracs japonesos indis són més semblants a serps marines gegants que a dracs de veritat. Els dracs xinesos van influir en l'aspecte dels dracs japonesos. També, els japonesos van prendre prestades històries sobre els dracs xinesos i les van adaptar al seu propi ús, com el de "Els quatre reis dracs". Els dracs de l'Índia van ser portats a Japó a través de la Xina amb l'arribada del budisme. El Naga, un Drac de pluja protector que té cura del Buda, ara presideix  molts temples budistes al Japó.

Els dracs japonesos s'assemblen a d'altres dracs asiàtics. Són llargs i similars a una serp en diversos colors i amb quatre cames curtes. Poden volar per l'aire encara que no tenen ales; tenen bigotis llargs a la cara com un gat. A diferència dels dracs xinesos que tenen quatre o cinc dits, els dracs japonesos només tenen tres. Això és perquè els japonesos creuen que els dracs es van originar al Japó i a mesura que van migrar més lluny van obtenir més dits. Els dracs japonesos sovint poden esdevenir persones.

Els dracs japonesos històricament viuen prop de l'aigua. Són déus de l'aigua, així que la seva associació amb aquesta és comprensible. Moltes vegades tenen cura dels rius, rierols i, per descomptat, l'oceà. Podem trobar estàtues de dracs japonesos en la majoria dels temples budistes al Japó, fins i tot ara. Es pregava als dracs japonesos per demanar riquesa i sort.

Kojiki : els primers dracs

S'esmenten molts dracs al "Kojiki", el manuscrit més antic que sobreviu envers al Japó antic. 

El Kojiki (古 事 记, "Acte d'exhibició de coses antigues"). És la crònica més antiga del Japó que existeix; data de principis del segle VIII i va ser composta per un funcionari de la cort Ô no Yasumaro per petició imperial. És tracta d'una compilació de mites sobre l'origen de les illes del Japó i els kami. Els mites que figuren en el Kojiki, conjuntament amb els del Nihon Shoki, han inspirat una part de les pràctiques xintoistes. Yamata-no-Orochi és una serp drac de vuit caps que és assassinada pel déu del vent i del mar Susanoo. Watatsumi és el déu del mar que viu en un palau sota l'oceà on guarda les seves joies màgiques.

Més tard, amb l'arribada de viatgers xinesos, els japonesos van adoptar alguns mites sobre dracs de la Xina. El Drac Azure és un dels quatre esperits guardians que protegeix l'antiga capital de Kyoto a l'est. És ajudat per tres esperits guardians. Japó també té quatre reis dracs que tenen cura del mar, un per a cada direcció cardinal.

Finalment, amb l'arribada del budisme al Japó, trobem l'última onada de dracs que van influir en les llegendes de dracs japoneses. Hachidai Ri són els vuit reis dracs que es reuneixen al voltant del Buda per escoltar-lo enraonar. Kuzury és un Drac de nou caps adorat en Togakushi Shrine...

Publicat el 06/05/2016:

http://dracmaycave.blogspot.com.es/2014/05/el-drac-japones.html

LLUNA I DRAC

Hi va haver un temps en què la humanitat va creure en l'existència de dracs. El mite i la veritat de vegades van de la mà.

Concebien el drac com un monstre enorme, destructiu, implacable amb ales i alè de foc. Aquesta idea es troba, per exemple, en Enuma Elish (vol dir "quan a la part alta"), epopeia mesopotàmica que narra l'origen del món, escrita cap a 1200 a AC aproximadament.

Un dels protagonistes de la llegenda és la deessa Tiamat, dona serp o drac alat que personifica els oceans i lidera les hordes del caos, era tan perillosa que la seva destrucció era condició prèvia per crear un univers ordenat.

Un altre mite similar a aquest és el dels egipcis, allà el drac de la foscor era Apohis, i cada matí era expulsat per Ra déu sol. Representaven Apohis com una serp.

Llum igual a ordre, foscor igual a caos.

Va ser a Mesopotàmia on es van fixar les primeres observacions concretes de l'òrbita lunar respecte de la terra, amb precisió, i allí es van establir les anomenades sèries de Saros.

Saros significa cicle o repetició, i és la periodicitat en què un eclipsi es tornarà a repetir de manera molt similar. Simplificant podem dir que és l'atribució de cicles a aquests fenomens astronòmics que anomenem eclipsis (cicle nodal de 18 anys i escaig dies). És mèrit dels mesopotàmics l'atribució de cicles repetitius als moviments celestes del sol, la terra i la lluna.

Iniciat el segle XXI acompanya en la tasca diària als astròlegs el que anomenen cap i cua del drac (Node nord i Node Sud).
Com són aquests moviments celestes que van determinar?

Vegem un exemple, un dibuix actual d'òrbita lunar respecte la terra. 
Fixem-nos bé.

Torneu a mirar l'òrbita de la Lluna, aquesta vegada amb imaginació i atenció no aleteja donant voltes a la terra? Mirar la cruïlla del seu camí, donant voltes al nostre planeta, pel que fa del plànol orbital terrestre. L'aleteig de la lluna fa apogeu i perigeu respecte de l'eclíptica. És el batre constant de les ales.

El aleteig (apogeu i perigeu) és el dibuix de de les ales del drac, navegant sempre en la direcció dels llocs CAPUT Draconis (NODE NORD DE LA LLUNA)/cauda Draconis (NODE SUD DE LA LLUNA), amb un cicle de 18 anys (l'anomenat "saros").

Hem trobat el drac alat! té cap, cua, el seu alè és de foc (perquè de tant en tant es com al sol), i és creador de caos (caos de llum).

Tenim el drac, l'òrbita de la lluna dibuixa els moviments cíclics de les seves ales (els perigeus i apogeus), el seu cap i cua creen els eclipsis (es mengen la llum), està en l'origen del gran caos (falta de llum), la seva navegació té una direcció concreta (el Caput draconis la determina, cíclicament).

Fa 3500 anys, a Mesopotàmia sabien que el drac existia, que era real, autèntic i d'una força enorme i molt de témer.

El drac és aquí, a hores d'ara, donant voltes i més voltes al nostre planeta terra. L'oblit de la nostra civilització no ens eximeix de la seva vetlla constant. Molts s'interessen pels dracs i són pocs els que entenen d'on provenen les seves ales i per què exhala foc. Tampoc s'imaginen lo gran i poderós que es. Fins i tot hi que creu que aquest enorme eix nodal de l'òrbita de la lluna és exactament el Kundalini de la terra. I si Tiamat fos un planeta perdut?

L'epopeia Hitita diu així: 

 "I llavors es va poder contemplar una terrorífica visió, quan déu i dimoni entaularen combat. Vritra va disparar els seus aguts projectils, els seus incandescents llamps i llampecs... 

Després, els llampecs es van posar a centellejar, els esfereïdors raigs espetegaven llançats orgullosament per Indra... 

I aviat el toc de difunts de la perdició de Vritra va sonar amb els espetecs  i la pluja de ferro d'Indra, Perforat, clavat, aixafat, amb un horrible crit  l'agonitzant dimoni va caure de cap... 

I Indra li va donar mort amb un raig entre les espatlles "

En matar el drac, Indra recupera l'aigua per la terra i això va fer que el sol s'aixequés. 

Finalment amb el sol, l'aire, la terra ferma i els oceans, ja va ser possible construir el món, ja que tenia tot el que necessitava. 

És així que es va donar forma definitiva al Sat dels déus i de les seves criatures, mentre que el Asat invisible quedava per sempre apartat i relegat a la seva no existència? 

"Malgrat això, d'aquest terrible mal van néixer els béns i va ser llavors que del seu ventre van néixer les aigües de la terra fins omplir els oceans." 

Asat llavors, no és tan sols la negació de Sat, ni tampoc és el "no existent". 

Sat no és en si mateix ni la "existència" ni el "ser". 

Sat és l'immutable, l'Arrel sempre present, eterna i sense canvi, de la qual i per mitjà de la qual procedeix tot. Asat és la força potencial en la llavor, que impulsa cap endavant el procés del desenvolupament. És el que està constantment transmutant, encara que gairebé no manifesti. 

Sat neix de Asat, i Asat és engendrat per Sat.

La teoria dels oposats complementaris, l'evolució en forma de moviment perpetu i en cercle.

El Rig Veda, ens parla d'un Univers compost de dues parts: el Sat i l'Asat.

Dins d'aquesta dicotomia cosmogònica el Sat és el món cert, la part destinada a les divinitats i a la humanitat; mentre que l'Asat, és el món no existent, és el territori del dimoni.

El Sat és l'ésser, on es troben la llum, la calor i l'aigua i està compost per tres esferes còsmiques:

• la superior que és el firmament,

• l'aire per sobre els caps dels homes

• el sòl del planeta en què habiten.

L'Asat és el no-res. Allà només hi ha foscor i negra nit. Està habitat pels dimonis. Un lloc apartat en temps i l'espai i relegat a la no existència.

La creació de l'Univers no va ser només un acte de voluntat divina. Per contra, va necessitar d'una lluita heroica entre les forces del bé i les forces del mal.

EL DRAC D'ARGENT

El Drac d'argent és regi i escultural. Ajuden amb gran entusiasme a les criatures bones que ho necessiten de debò i sovint adopten la forma de venerables ancians o belles donzelles quan es relacionen amb humans.

Són independents i benvolents, tenen el do de la innocència i la confiança. Controlen els vents, molt útil a l'hora de planejar i viatjar entre els núvols, també per abatre els contrincants en la seva forma drac. Són lleugers i molt hàbils en el vol.

Han sentit sempre una intensa necessitat d'ajudar la humanitat. Malgrat això, un considerable nombre d'ells es neguen a acudir a les guerres i racionalitzen la seva negativa afirmant que han de romandre darrere per protegir els humans. Així, els dracs d'argent es veuen impulsats a compensar els seus errors viatjant disfressats entre els humans. Es mostren obsessius amb ajudar els altres i lluitar contra el mal quan ho descobreixen, i intenten convèncer aquells que viatgen amb ells que s'uneixin a la seva causa.

S'han convertit en la més intolerant de les espècies draconianes  amb un codi rígidament definit del Bé i del Mal, seus càstigs són severs i definitius: la mort és l'únic destí per als causants de qualsevol tipus de mal. No són violents i eviten el combat tret que s'enfrontin a una gran maldat o enemics agressius. Si cal, utilitzen conjurs i encanteris capaços de convertir un dia de sol en un fosc dia completament tapat per núvols negres. Poden caminar pels núvols com si fossin sòl sòlids.

Quan s'enfurismen utilitzen un sortilegi que els permet llançar als seus enemics indefensos per l'aire, on poden utilitzar el seu atac d'urpeig.

Contra els seus oponents voladors, el Drac d'argent s'oculta entre núvols (creat s mitjançant un encanteri si el dia no està ennuvolat) i, a continuació, saltant per efectuar el seu atac sorpresa quan té més avantatge. Sol utilitzar el seu alè doble, de fred i paralitzant, només contra enemics poderosos com els Dracs Vermells, als quals consideren els seus més ferris enemics.

CARACTERÍSTIQUES FÍSIQUES

Les escates d'una cria de drac de d'argent són de color gris blavós amb marques platejades. A mesura que el drac s'acosta a l'edat adulta, el seu color va sent més i més brillant fins que les escates individuals amb prou feines poden apreciar.

De lluny, aquests dracs semblen haver estat esculpits a partir del metall pur. De vegades reben en nom reben el nom de " dracs escut " amb motiu de les plaques platejades dels seus cap. Les seves pupil·les es van apagant a mesura que envelleixen, i els ulls dels més grans semblen orbs fets de mercuri.

HÀBITAT I ALIMENTACIÓ

Entre aquests dracs prefereixen les caus aèries en aïllats pics de muntanya o entre les pròpies núvols. Sempre van acompanyats d'un tènue olor de pluja. Fins i tot els núvols, els seus caus tenen sempre una àrea encantada amb sòl sòlid on poder posar els ous i amuntegar el tresor.

En habitar en territoris similars, els Dracs d'argent solen entrar en conflicte amb els Dracs Vermells. Els duels entre les dues varietats són violents i mortals, però els d'argent solen portar avantatge en combatre units contra els seus enemics, recolzats sovint per aliats humans.

Els agrada molt el menjar d'elaboració humana com guisats i guarnicions, i poden viure indefinidament alimentant-se d'ella.

CICLES DE VIDA

Els Dracs platejats femelles posen ous als cinc mesos després de ser fecundades, i la incubació dels ous dura 20 mesos. Els petits dracs arriben a la joventut als deu anys d'edat i l'etapa adulta als 200 anys, arriben a la vellesa als 800 anys i es converteixen en dracs ancestrals a l'edat de 2000 anys.

Els dracs daurats més vells coneguts han arribat a viure 3000 anys .

Publicat 04/02/2017:

http://dracmaycave.blogspot.com.es/2014/02/el-drac-dargent.html

http://aman.foroactivo.com/t91-el-dragon-de-plata