EL DRAC DE JADE

Fa molts anys, a la llunyana Xina, vivia un drac de jade. No era un drac comú ni corrent ... no dormia sobre tresors i joies, com la resta dels dracs.

Aquest drac habitava en una cova de vidre color arc de Sant Martí. Quan estava alegre voltejava el seu cap i dirigia la seva mirada cap a un determinat color del prisma de la seva finestra favorita. 

Quan estava trist girava suaument el seu cos i deixava anar la seva cua de sageta de diamants i pensava ... només pensava en la seva melangia.

Un dia el drac va decidir creuar les muntanyes i els rius de la Xina, a la recerca d'un Cor de Jade.

Doncs quina ironia del destí .... ser de Jade i no posseir un cor.

Va emprendre el vol i viatjà lluny i ufanós entre núvols i corrents rumb cap a l'Est, a la recerca del Sol Naixent.

Va volar i  volar ... creuà el gran oceà d'aigües blaves i profundes. En seu viatge va compartir secrets amb gavines que es van creuar en el seu camí. Va il•luminar amb els seus centelleigs la ruta perduda d’antics mariners i arribà al cor de l'Àfrica.

Exhaust i cansat, va decidir prendre un breu descans. Cremava el seu pit, foc en la seva cua i dissort en la seva ànima per no trobar el que tant buscava.

Va dormir tranquil amb la sorra del desert per flassada. Bafarades de foc sortien de la seva gola  i sense voler la sorra va anar agafant temperatura i es refredava adoptant  capriciosa forma.

En despertar, quan gran va ser la seva sorpresa. Allà, davant dels seus ulls, un Gran Cor de Jade, es mostrava brillant, radiant i tallat.

Amb molta joia el Drac agafà entre les seves urpes el tresor. Va fer-se una incisió al pit i col•locà sota de la seva cuirassa (a la part més fràgil del seu cos), el gran tresor, que havia cercat amb tant delit.

Ja feliç ... prengué rumb cap al nord ... molt al nord. Necessitava la fredor del pol ... necessitava apaivagar la cremor de les seves flames.

Explica la llegenda que en arribar va quedar petrificat entre el glaç. Encara viu entre el gels esperant ser rescatat. El rescat que algú haurà de pagar .... pagar amb AMOR .... per què per deixar lliure un Cor de Jade a un drac cal desglaçar-lo amb molt d’amor. .. un Drac que només frissa per tornar a la seva caverna de vidre.

Localitzat entre la 1000â-10016'eao longitud i la 'latitud del nord 2703'-2740, la muntanya de La Neu del Drac del Jade (muntanya de Yulong) és la glacera situada més al sud de l'hemisferi nord. Consisteix en 13 pics, entre els quals Shanzidou és el més alt amb una altitud de 5.600 metres (18.360 peus), la muntanya de La Neu del Drac del Jade té una longitud de 35 quilòmetres (22 milles) i d'una amplada de 20 quilòmetres (13 milles). Mirant cap a la vella ciutat de Lijiang al sud que és a 15 quilòmetres (nou milles) lluny, la muntanya quan es coberta de neu i boira s'assembla a un drac del jade que mira cap als núvols, per tant, la muntanya es coneguda amb el nom de La Neu del Drac del Jade.

Segons la investigació dels geòlegs, fa prop de 400 milions d'anys tota l'àrea al voltant de la  muntanya de La Neu del Drac del Jade era oceà i durant els 600 mil anys els seus diversos paisatges van ser fruit de la revolta de la litosfera. 

La llegenda arcaica sobre aquesta muntanya misteriosa i bella de la neu diu: Va haver una època en que la muntanya de La Neu del Drac del Jade i la muntanya de La Neu de Fava eren bessons. Havien viscut de cercar or a la sorra del riu fins un dia que un Fiend malvat va usurpar el riu. Els germans eren molt valents i tenien una lluita ferotge amb el Fiend, Fava va morir en la lluita i el Drac del jade va fer fora el Fiend després de fer servir 13 espases. Per protegir a la gent i prevenir la tornada del Fiend, el Drac del jade va sostenir les 13 espases en les mans dia i nit. Mentre que el temps passava, les dues muntanyes de la neu van ser voltejades i les 13 espases es convertiren en els 13 pics. La muntanya de La Neu del Drac del Jade és una muntanya santa per la gent local de Naxi, no només per la llegenda, també perquè fa temps era un lloc perquè els amants joves sacrifiquessin les seves joves vides en honor de l'amor veritable i fugir de les unions disposades per  l'ètica feudal.

La muntanya de La Neu del Drac del Jade és un santuari per als animals exòtics i les plantes salvatges. De fet, un quart de totes les espècies de la plantes de la Xina pot ser trobat aquí i 20 comunitats primitives del bosc abriguen una família gran de 400 tipus d'arbres i de 30 classes d'animals que són protegits per l'estat. 

Publicat 26/12/2012
http://dracmaycave.blogspot.com.es/2012/12/el-drac-de-jade.html

Més info:
http://es.travel-in-china.com/attraction/Yunnan-Jade-Dragon-Snow-Mountain.php

LA SERP EMPLOMALLADA, ELS HOMES I EL PANÍS

Quetzalcóatl ('serp emplomallada')

Quetzalcóatl és el més gran mestre dels asteques, el guardià de la seva cultura i l'il• luminador de la humanitat. La Serp Emplomallda és un déu del vent i l'aigua i de la fertilitat de la terra i la ment. El fill del déu estrella, que té estrets vincles amb el cel i és el més gran inventor de la història asteca, després d'haver donat a la humanitat importants secrets com ara calendaris i llibres. Ell és el nombre oposat del seu germà bessó Tezcatlipoca, una llum que il•lumina la foscor misteriosa del seu germà, però no és menys perillós per a tot això, el seu temperament és igual a la de qualsevol altre en el seu panteó, i ell no necessita menys sang per sobreviure que ells.

Quetzalcóatl i el naixement de la Humanitat

Quan els déus van crear finalment el Cinquè Món, que estava buit de la humanitat en totes les persones havien estat assassinades a les calamitats dels primers quatre mons. Només podien ser completament refet a partir dels ossos dels seus avantpassats, però aquests ossos eren a Mictlán, l'inframon, sota l'atenta mirada de Mictlantecuhtli i Mictecacihuatl. Quetzalcoatl es va oferir a anar a l'inframón i advocar pel seu cas, però es va negar a cedir Mictlantecuhtli els ossos, dient que els morts han de romandre sempre en el seu regne. En lloc de complir amb aquesta sentència, Quetzalcoatl va robar els ossos i va fugir per les escales cap al món; sequaços Mictlantecuhtli el va caçar, i Quetzalcóatl va caure en un gran forat que havien cavat, deixant caure tots els ossos i trencant-se en trossos. Va poder fugir de l'inframón, però els ossos trencats no no van poder ser reconstruïts de nou junts per complet, donant lloc als éssers humans de diferents mides.

LA SERP EMPLOMALLADA, ELS HOMES I EL BLAT

En l'albada dels temps, la veritat encara és innocent i s'exposa sense més. Després, des d'aquesta perspectiva immemorial, potser l’autènticament diví fos humà, així en el seu tarannà més natural i manifest. El Prometeu grec així ens ho tradueix en el seu generós sacrifici. El seu altruisme heroic tan personal.

Com veurem tot seguit, el mateix succeeix amb la serp emplomallada, Quetzalcoatl, molt venerada deïtat dels antics pobles de Mesomèrica, en la seva ajuda a la gestació de la humanitat i, a més, la seva mítica ofrena del blat de moro, descobriment vital per als primers homes.

A la ciutat sagrada van congregar-se els déus més importants per conciliar, entre ells estaven els consternats Citlalinicue, Citlaltonac, Apantecuchtli, Tepanquizqui, Quetzalcóatl i Tezcatlipoca. Havien de debatre sobre qui habitaria la recentment fonamentada terra, sota els cels immensos acabats de forjar.

Llavors Quetzalcoatl es va avenir a resoldre el tortuós dilema. 

Baixant a Mictlan, el reialme d'ultratomba, i sol•licitant al seu monarca, el gran Mictlantecuhtli, que li lliurés els preciosos ossos dels avantpassats que tenia desats .

- Què faràs amb ells, Quetzalcóatl?

I un cop més va dir (Quetzalcóatl):

-Els déus es preocupen perquè algú visqui a la terra.

I  Mictlantecuhtli respongué:

-Està bé, fes sonar el meu cargol i dóna voltes quatre vegades al voltant del meu cercle preciós.

Però el cargol diví no té forat per on bufar. Quetzalcoatl demanà auxili dels seus amics els cucs, aquests perforaren el dur cargol i el deixaren llest. Quetzalcoatl cridà a les abelles que penetraren pels forats del cargol i li feren emetre amb el seu brunzit un eco del místic so desitjat. Davant això el sinistre Mictlantecuhtli, senyor dels morts, va haber de cedir. Li lliurà els ossos màgics a Quetzalcoatl.

Però de seguida, en la negror de la seva màscara de crani, es gesta la traïció. Li ordena als seus servidors que aturin a Quetzalcoatl en la seva partida, que no ha de poder portar-se el seu tresor preuat.

Davant això Quetzalcoatl decideix dur a terme una singular estratagema, li demanà al seu nahual, el seu doble silvestre i animal, que anès amb els servents del senyor dels morts per avisar que ell anirà a tornar-los molt aviat. El nahual a crits, així ho anuncia.

Però Quetzalcòatl no ho porta a terme; ha guanyat temps, fent un lligat amb els ossos d'home i de dona barrejats intentarà fugir, finalment, de l'ombrívola Mictlan.

Mictlantecuhtli furiós, es lamenta:

-Déus, de debò es porta Quetzalcóatl els meus ossos preuats?  Déus, féu un clot!

I els seus servents divins obeeixen: caven una fossa a la terra cremada. Quetzalcoatl en intentar sortejar-los, és sorprès  de sobte per una guatlla. La Serp Emplomada mor d'espant i cau a la fossa. Els ossos es dispersen al seu entorn i després són rosegats per les guatlles voraces.

Quetzalcoatl reviu llavors i demana consell al seu nahual, la seva  natural alteritat:

- Què faré, nahual meu?

I aquesta li respongué:

-Com que la tasca ja ha sortir malament, que surti com sigui.

D'aquesta manera Quetzalcoatl reuneix els ossos i abandona finalment Mictlan. Algun temps després amb la seva preuada càrrega al damunt  arribà a Tamoanchan, lloc sagrat i de sortilegi perenne. Allà la gran Cihuacóatl, patrona de la fertilitat, li ajudà, molent els ossos. A continuació escamparen la pols sobre un gibrell màgic.

Quetzalcoatl llavors punxa el seu membre i ruixa de la ferida practicada amb abundant sang  per sobre la dita pols.

De la barreja sorgeixen els primers homes. 

Quetzalcóatl i els altres déus vetllaren i feren penitència sobre el prodigi obtingut.

Després proclamaren:

-Han nascut, oh déus, els macehuals (els merescuts per la penitència).

Però els humans, els macehuals, necessiten aliment.

En això Quetzalcoatl ha observat a una formiga fugir amb un gra de blat de moro a la seva esquena per internar-se amb ell a la Muntanya del nostre Sustent. Quetzalcoatl interrogà la formiga sobre la procedència del blat de moro, però l' insecte es rebel•là i no li confessa res. 

Finalment cedeix: li mostrarà el lloc desitjat al déu.

Quetzalcòatl es transformà en una formiga negra, i juntament amb la formiga vermella recuperaren un gran cabal de gra. A continuació Quetzalcoatl el portà fins Tamoanchan on déus i homes van menjar fins afartar-se.

(Cites del Códice Chimalpopoca, Leyendas de los soles, folio 77, 

trad. Miguel Leon Portilla)

Publicat 03/09/2012:
http://dracmaycave.blogspot.com.es/2012/09/la-serp-emplomallada-els-homes-i-el-blat.html

Més informació:

• http://biblioteca.universia.net/html_bura/ficha/params/title/codice-chimalpopoca-anales-cuauhtitlan-leyenda-soles/id/37878256.html
• http://www.columbia.edu/~pk2113/Article%20PDFs/Legend%20of%20the%20Suns.pdf
• http://www.librosintinta.in/biblioteca/ver-pdf/www.looculto.alojamientogratuito.info/otroscasos/calendarioazteca/Codice%20Chimalpopoca.pdf.htx

PERQUÈ LI DIEM SERP QUAN ÉS UN DRAC?

Amèrica

La majoria dels autors criden serps als dracs mesoamericans, però ja que etimològicament la paraula drac significa serp llavors prendrem el terme coatl com drac en el cas dels éssers mitològics esmentats a continuació en lloc del significat literal "serp" per diferenciar-les serps i escurçons, les que tenen els seus propis significats.

Mesoamèrica

A la Mesoamérica prehispánica ha una gran tradició de veneració a la serp com a animal sagrat. En aquest intercanvi cultural degut en gran mesura a les constants guerres de conquesta d'alguns imperis mesoamericanos i l'intercanvi comercial de d'altres, no era de sorprendre que molts pobles compartissin no només creences, sinó que els déus estrangers sobtadament formessin part integral d'un panteó donat. D'aquesta manera les criatures mitològiques també eren absorbides per la gent i incloses en el folklore i religions d'aquestes nacions.

Algunes característiques gairebé sempre presents en les serps mesoamericanes són:

•  Cos serpentino o de serp.
•  Plomes (en tocat o com a símbol de divinitat).
•  Capacitat de volar.

Així doncs, exemples dels dracs mesoamericanos són:

Nahuas

Si bé els nahuas són un grup ètnic, la seva cultura va influenciar als pobles adjacents, particularment als que van adoptar la seva llengua, com els asteques que es van assentar a la Vall i es van convertir més tard en mexicas, però aquestes categories de dracs eren reconegudes per la majoria de les cultures natives del Valle de Mèxic.

Ehécatl - Serp de vent.

Deien els antics nahuas que el drac de vent escombrava amb el seu alè la terra preparant-la per rebre el regal de l'aigua divina, d'aquesta manera s'explicaven que el vent que bufa anunciant la imminent pluja.

Mazacoatl - Serp cérvol.

Aquest tipus de serps són vicioses, meitat cérvol meitat serp, és un ésser que gaudeix al seduir els mortals per després devorar-los. Exerceix un paper similar al de les sirenes o les harpies de la mitologia grega.

Ocelocoatl - Serp Jaguar. La serp jaguar té la meitat anterior del cos com el d'un jaguar i de la cintura a la punta de la cua té el cos d'una serp. Aquesta simbolitza la terra (jaguar) i l'aigua (serp) en relació depenent la una de l'altra.

Quetzalcóatl - Serp preciosa.

 La traducció literal anteriorment usada de 'serp emplumada' ha anat canviant conforme a noves troballes i interpretacions de les cultures nahuas. El terme "quetzalli" en el cas de Quetzalcoatl3 significa preciós a causa del plomatge lluent del drac, recordem que les plomes eren utilitzades pels pobles americans a manera de joies i les plomes del quetzal eren les més precioses de totes, per això el terme hagi passat de 'serp emplumada' a 'serp preciosa' o 'bella serp voladora' que és un terme més conceptual i no una mera traducció literal. Així bé, la serp preciosa posseeix un plomatge de brillants colors on predomina el verd turquesa, a més d'un gran tocat de plomes envoltant el seu cap a manera de cabellera. I en una piràmide està representat que en l'equinoccio baixa una serp del cel. Apareix representat en moltes cultures com a ornament en moltes parts, des atuells ornamentades fins temples i edificis. La serp preciosa és gairebé exclusivament identificada amb el déu tolteca Quetzalcóatl, el que va ser reverenciat per múltiples cultures del Valle de Mèxic com els teotihuacanos, els propis toltecas i fins als tenochcas, com podrem evidenciar en l'art de qualsevol d'aquests pobles. Alfonso Caso ho tradueix com "el meu bessó preciós", pel fet que Venus apareix a un costat i altre del cel, representant a Quetzalcóatl i Tezctlipoca, segons sigui de matí o quan es fa de nit.

Xiuhcóatl - Serp de foc.

 Es tracta d'una serp color verd turquesa que es pot veure en els cels nocturns quan creua el firmament a tot córrer com a estrella fugaç. La seva aparença és similar a la de la 'serp preciosa', però es pot diferenciar ja que en algunes ocasions és representat com vermell amb flamas turquesa al voltant del seu cos i amb un tocat de llargues plomes en comptes de la cabellera característica de la serp preciosa , a més, sovint es representa amb un cascavell a la punta de la cua.

Maies (Quitxés)

Tepew i Kukumatz: segons les històries del Popol Vuh, Tepew i Kukumatz van ser dos déus que van prendre forma de serps i van donar forma i ordre a tot el creat per Cor del Cel a partir del caos primitiu. Cal destacar que Kukumatz comparteix moltes característiques amb el maia Kukulkan o el tolteca Quetzalcóatl.

No obstant això, diversos estudiosos de les cultures mesoamericanes no consideren correcte utilitzar el concepte de "drac", per referir-se a les serps sagrades objecte de culte d'aquests pobles.

Amèrica del Sud

Entorn de Els Andes es creia en el poder que exercien les "serps de l'abisme marítim i de la muntanya esplendorosa". Aquestes eren criatures de grans proporcions que també són considerats dracs. Així per exemple, les que es veneraven als Andes centrals difereixen d'aquelles dels extrems de l'Imperi Inca (Exemple: pobles natius de Perú o Bolívia).

Les bèsties de la major part de Sud-amèrica estaven àmpliament relacionades amb enormes serps que es remuntaven amb els orígens de la humanitat, coincidint amb altres regions del planeta. Però, a diferència del vell món, aquests dracs no presenten unicitat ni en les seves característiques predominants ni en les seves actituds, tot i ser d'aspectes semblants. De fet, com dracs mantenien una història de conflictes entre si que es remunta al primitiu passat de les cultures americanes. La llegenda de Tingues Tingues i Cai Cai Vilu reflecteix això, en enfrontar dues serps (Mar i Terra) pel futur del poble Maputxe.

Per als Muiscas, poble indígena de Colòmbia, creien en Chiminigagua, déu creador en forma de serp de foc sota a la sagrada llacuna de Iguaque, i va crear als pares de la humanitat, Bachué i el seu jove acompanyant, van viure i van tenir fills, que després d'un temps els deixarien fins convertir-se en dues serps aquàtiques per vigilar el seu poble, dins de la llacuna de Iguaque, temps després el primer Zaque de la sabana de Bogotà, Fill de Sue o el sol (o de Chia, la Lluna o deïtat maligna) era un home en forma de drac de color verd.

Publicat 03/09/2012:

http://dracmaycave.blogspot.com.es/2012/09/perque-li-diem-serp-quant-es-un-drac.html

Més info:

http://www.famsi.org/research/loubat/Borbonicus/thumbs0.html

 Galarza, Joaquín (1997), "Los códices mexicanos" en Arqueología Mexicana, IV (23): 6-15, enero-febrero de 1997, México.
 Gutiérrez Solana, Nelly (1992), Códices de México. Historia e interpretación de los grandes libros pintados prehispánicos, Panorama, México.
 Escalante Gonzalbo, Pablo (2010), Los códices mesoamericanos antes y después de la conquista española. Historia de un lenguaje pictográfico, Fondo de Cultura Económica, colección Antropología, 413 p., OCLC 666239806.
 INAHTV, Los códices. Playlist de documentales creados por el INAH. Publicada en Youtube por el blog mesoamericanista Mexique Ancien el 6 de diciembre de 2010.

http://es.wikipedia.org/wiki/Drag%C3%B3n

玉龍

En aquell temps, diu una antiga llegenda xinesa, un deixeble va preguntar al mestre: "Quina és la diferència entre el cel i l'infern?".

El mestre li va respondre: "És molt petita, però té grans conseqüències. Vine, et mostraré l'infern".

Van entrar en una habitació on un grup de persones estava assegut al voltant d'un gran recipient amb arròs. Tots estaven famolencs i desesperats. Cada un tenia una cullera presa fixament des del seu extrem, que arribava fins a l'olla. Però cada cullera tenia un mànec tan llarg que no podien portar-se-la a la boca. La desesperació i el sofriment eren terribles.

"Vine", va dir el mestre després d'una estona. "Ara et mostraré el cel". Van entrar en una altra cambra idèntica a la primera, amb l'olla d'arròs. El grup de gent, les mateixes culleres llargues; però allà tots estaven feliços i alimentats.

"No comprenc" va dir el deixeble "Per què estan tan feliços aquí, mentre són desgraciats a l'altra habitació, si tot és el mateix?" El Mestre va somriure. "Ah ... ¿no t'has adonat?

Com les culleres tenen els mànecs llargs, no permetent portar el menjar a la seva pròpia boca, aquí han après a alimentar-se els uns als altres ".

QUETZALCOATL

L'aparició a Mesomèrica i específicament en l'Anáhuac, d'aquest personatge alt, ros, blanc, barbat i de profunda cultura ha donat marge a la creació de diversos mites i llegendes que els antropòlegs, científics i exploradors estrangers han entreteixit d'un embolic cada vegada més difícil de desembolicar. 

En la mitologia tlahuica, tan confusa com la Grega, es broda una història pel que fa a Quetzalcóatl, semblant a la del naixement del Rei Salomó, doncs es diu en els antics còdexs que Quetzalcóatl va ser fill d'una dona verge anomenada Chimalma i del Rei- Déu Mixtocóatl, monarca de Tollan. Que avergonyida per haver donat a llum sense matrimoni, Chimalma va posar en una cistella al nen i va llançar-lo al riu. Uns ancians el van criar i educar, havent arribat a ser un home savi i culte que en tornar a Tollan, va fer-se càrrec del govern.

D'altra banda es diu que Quetzalcóatl va ser un home ros, blanc, alt, barbat i de grans coneixements científics, que va ensenyar als pobladors, del que avui és Mèxic, a treballar els metalls, l'orfebreria, astrologia etc. , malgrat que mai es va arribar a saber el seu origen ni la seva procedència. Es deia d'ell que, havent begut el suau neutle (pulque), es va emborratxar i va cometre actes vergonyosos després de la qual cosa va decidir marxar per sempre prenent el rumb del Golf de Mèxic o el Mar de les Turqueses.

En un suïcidi cerimonial al qual l'acompanyaven quatre dels seus deixebles, va enfonsar-se per sempre, renaixent com l'estrella del Matí i posteriorment adoptant el nom de Quetzalcóatl, que vol dir serp emplomallada o serp de plomatge bonic.

Els Maies van adoptar a Quetzalcóatl com a deïtat doncs fins allà va portar els seus coneixements i la seva cultura sorprenent, col·locant el nom de Kukulcan, que vol dir el mateix, serp emplomallada o Votàn (que ha d'haver estat el seu nom real) i van rebre d'ell els més alts i savis coneixements tant religiosos com polítics i artístics.

Es diu que els Tolteques, nahoas i Maies van  deïficar-lo i van col·locar el seu símbol en tots els palaus, monuments i temples de la zona Maia i Mesoamericana, a on encara es pot veure, en record i veneració d'aquest savi, que segons la tradició maia, va pujar al panteó i es va convertir en l'estrella Venus, que també és així identificat per alguns arqueòlegs.

Ara bé, quan les hosts hispanes van arribar a les terres de Veracruz al comandament del capità extremeny Hernán Cortés, i segons ens explica en les seves cròniques Bernal Díaz del Castillo, van trobar-se amb una gran sorpresa que relata el soldat cronista que arribats a les costes del que seria La Nueva España, l'Emperador Moctezuma va enviar uns tendils portant regals, or i joies i molts rics presents que lluny de fer que Cortés tornés proa a la mar, va tornar-lo més ambiciós. Un d'aquests tendils en veure que un dels soldats de Cortés tenia un casc de llautó que brillava al sol, va demanar veure-ho, dient que feia molts i molts anys, havia arribat a la Gran Tenochitlán un home ros, barbat i blanc, portant un casc semblant; que al marxar els hi havia regalat i els sacerdots el col·locaren al cap de l'ídol representatiu del Déu Huitzilopochtli. Va demanar que se li prestés el casc per comparar-lo amb el que tenia posat el seu Déu.

Resultant que el casc daurat que tenia el Déu, era igual al del soldat hispà, només que tenia a banda i banda uns ornaments a l'estil dels cascs víkings.

Aquell tendil no tan sols va portar davant Hernán Cortés el casc daurat, sinó també a un home blanc, alt, barbut, ros que s'assemblava molt al conqueridor, dient que el seu nom era Quintalbor, que de cap manera és nom mexicà, maia o corresponent a cap de les llengües que es parlaven en el Nou Món. Però en lloc d'examinar detingudament el casc i si ho van fer no va ser consignada en cap de les cartes de relació, no varen fer cap cas fins al punt que la presència  d'aquell home barbut, ros i blanc idèntic al senyor Hernán Cortés, al grau de semblar seu fill o el seu bessó i que des d'aquest moment el van anomenar Don Cortés, va ser motiu de broma escarni.

En arribar els conqueridors a la fabulosa Ciutat de Tenochtitlán, sacerdots i principals parlaven d'un home ros i barbut semblant a ells, que feia molts anys havia estat entre ells i els havia predit que un dia arribarien al país homes barbats i amb armes poderoses per als tirans.

Moctezuma, que segons ens explica la història era un monarca poruc, pusil·lànime, va creure que amb l'arribada d'Hernán Cortés i la seva gent es complia la profecia i gairebé va deixar en mans d'aquell grapat d'homes, que eren carn de forca, el destí dels seus regne, del seu imperi.

Encara no sabem del cert si Quetzalcoatl va ser aquell misteriós home barbut, possiblement nòrdic, que va deixar com a record seu casc de víking, en aquells moments  es creu que a Europa no es posseïa la cultura i els coneixements numèrics i astronòmics que posseïen els maies. El mite i la llegenda s'entreteixeixen en un ordit impenetrable i es confonen a causa dels estudis antropològics i arqueològics fets sota premisses qüestionables per fonts foranies.

Potser Tollan si va tenir un governant savi i bo al que van anomenar Quetzalcoatl, fill de Chimalma i el Rei-Déu Mixcoatl, però també és molt possible que els sacerdots i astrònoms de llavors, en observar el cel en la forma en què ho feien, descobrissin que el món, el seu món, formava part de la Via Làctia, d'aquesta enorme galàxia que avui coneixem i de la qual formem part a la qual donaven per nom Ixtacmixcoatl que vol dir "serp esquitxada de pedres precioses o estels", serp incrustada de diamants.  D'aquí que li adjudiquessin el nom de Quetzalcoatl, serp de plomes belles, difonent el seu culte als habitants de Mesomèrica i que en els seus magnífics temples esculpiren els seus símbols, reverenciant-lo com a deïtat.

EL DRAC DE TRES CAPS DE SANT PERE DE RIBES

El Drac de tres caps es un drac tricèfal del bestiari festiu de Sant Pere de Ribes construït l'any 1972 sobre cartró d'acord amb un disseny de Lola Anglada, primer element del bestiari del país amb més d'un cap. Fou inspirat per Pere Carbonell i Grau i Josep M. Ramos entre d'altres, que eren membres de la Comissió de Festes que presidia Joan Baqués i Alsina, que va impulsar la construcció del Drac. 

Aquesta Comissió, mitjançant el sistema de subscripció popular (els ciutadans de Ribes, van fer aportacions voluntàries), va recollir diners i l'Ajuntament va acabar de pagar la "fera", que es va estrenar per la Festa Major de Sant Pau de 1972. 

Va ser construït als tallers El Ingenio de Barcelona. L'any 1991 fou substituït per una còpia en fibra de vidre realitzada pel terrassenc Ignasi Ros, sota l'impuls del regidor de Cultura del moment, Jordi Mestre. L'original de cartró està exposat de manera permanent a la biblioteca Manuel de Pedrolo de Sant Pere de Ribes. 

Tenia com a antecedent un drac de cartró que datava de 1916 i que els rosegadors van malmetre a la dècada dels 50 del segle XX.  Text:www.ribes.org

El drac és un element present a la festa major de Ribes des que als anys 20 la masia de can Puig en va donar un al poble. Aquest drac es va utilitzar fins als anys 50. L´any 58, però, en un estat d'abandonament deplorable va aparèixer mig menjat per les rates als cellers d´aquella masia tal com testimonien algunes fotografies. El poble es va quedar sense drac.

El drac de Ribes balla acompanyat de gralles i no de timbal (Sitges) o flabiol (Vilafranca). 

Més info:


http://www.hemerotecadigital.info/pdfs/DIV/2006/DIV060120044.pdf

• Sol i Bros. XXVè aniversari del drac de Tres Caps, gener 1997.
• Carbonell i Grau, Pere. Quelcom més sobre el nostre folklore. Programa Oficial de la Festa Major de Sant Pau (Hivern) de 1979. Ajuntament de Sant Pere de Ribes. Sant Pere de Ribes, 1979
• Carbonell i Grau, Pere. A la captura del drac. Programa Oficial de la Festa Major de Sant Pere (Estiu) de 1971. Ajuntament de Sant Pere de Ribes. Sant Pere de Ribes, 1971
• Carbonell i Grau, Pere. Ja tenim drac!. Programa Oficial de la Festa Major de Sant Pau (Hivern) de 1972. Ajuntament de Sant Pere de Ribes. Sant Pere de Ribes, 1972
• Cavall Fort, número 870. El nostre bestiari popular
• Colla Gran. Ball de bastons a Ribes. Festa, passió i tradició. Sant Pere de Ribes: Arsis Editorial, 2003.

Níðhöggr

Art by Adam Ford

Nidhogg -en nòrdic occidental antic: Niðhǫggr que es pot traduir com «el que colpeja ple d'odi»- és un drac de la mitologia norrena que viu al Niflheim, a prop de la font Hvergelmir, amb dues vibres més, Góinn i Móinn. 

Nidhogg, rosega des de sota una de les tres arrels del freixe còsmic Yggdrasil, la que arriba fins al Niflheim, intentant matar així el freixe, ja que sap que, tan bon punt aquest mori o caigui, arribarà la fi del món. 

Les tres nornes, Urd, Verdandi i Skuld guareixen les ferides del freixe còsmic amb la sorra llecorosa de la deesa d'Urd, una font que neix devora una altra de les tres arrels del freixe Yggdrasil.

Mitjançant l'esquirol Ratatosc (norrè occidental antic: Ratatǫskr) aquest drac intercanvia insults (ǫfundarorð) amb l'Àliga que habita les branques més altes d'Yggdrasil, sense que se sàpiga quin fou el motiu d'aquest odi mutu ni el nom de l'Aliga.

Nidhogg és descrit com un drac negre (dimmr), refulgent (fránn), amb el cos recobert de plomes, que puja volant des de les Muntanyes de la Foscor (Niðafjǫll), situades en el submón, plana sobre els camps de batalla i, després, torna al submón amb els morts de què s'alimenta entre el seu plomatge 

A la Vǫlospá s'especifica que es nodreix de la sang dels morts, la qual xucla, i fins i tot s'alimenta dels mateixos cadàvers (http://etext.old.no/Bugge/voluspa/).

Aquest drac femella rosega sense parar l'arrel fins que vingui el Ragnarök i tot sia destruït per, després de la regeneració, turmentar les ànimes humanes que hagin quedat en el Niflheim.

La mitologia germànica inclou al drac (Nidhug o Níðhöggr) entre les forces de l'inframón.  Els antics escandinaus (els víkings), conferien a les proes de les seves naus forma de drac, en la creença que així espantarien als esperits (Landvaettir) que vigilaven les costes a les que arribaven.